L’altre dia, es queixava un conegut que per culpa dels seus pares- que mai no el van recolzar prou- no havia pogut cursar estudis superiors i que això l’havia llastat professionalment tota la vida. Per culpa dels seus pares- sic- ara tenia una feina mal pagada i poques possibilitats de progressar, dificultats de relació amb la parella i justificava – fins i tot- alguna addicció legal.
Més enllà del paper- crucial- de l’entorn en el nostre desenvolupament, està la pròpia responsabilitat. Si passada la quarantena no t’has format, quan creus que t’hagués anat bé fer-ho, la “culpa” normalment és teva.
Però entendre això – i posar-hi remei- passa per posar llum a les ombres.
La metàfora de l’ombra de Carl Jung és un dels conceptes més importants i influents de la seva psicologia analítica. Jung va descriure l’ombra com la part inconscient de la personalitat que conté tots aquells aspectes que una persona no reconeix o rebutja d’ella mateixa.
Un calaix de sastre, ben amagat, que aplega trets de personalitat, comportaments i records que considerem inacceptables o inadequats, o que -simplement- no encaixen amb la imatge conscient que tenim de nosaltres.
Més enllà del perjudici que pot suposar per a la nostra salut mental ignorar aquesta part del nostre ésser, el treball de l’ombra permet reduir la tendència a projectar els aspectes reprimits sobre els altres, i de retruc, millorar les relacions interpersonals i promoure una major comprensió i empatia.
Però, sobretot, ens permet agafar les regnes de la nostra vida i deixar de responsabilitzar sistemàticament als altres de la nostra inacció.