Els carrers es queden tranquils després d’uns dies de gentada a tots els racons. Restaurants plens, botigues a vessar i dificultats per aparcar a gairebé tot arreu.
Aquests són alguns dels trets distintius de la prosperitat andorrana tradicional.
Els hotelers però es queixen i els comerciants també. Molta gent però pocs diners- diuen-. I així, els números no quadren.
Em demano si en aquesta paradoxa econòmica hi té realment un pes específic la tant anomenada crisi econòmica. De ben segur, alguna cosa hi diu, sigui en què s’escurcen els dies de sortida, sigui en què persones que haguessin anat més lluny han triat Andorra com a destinació turística per passar aquests dies festius.
Totes les lectures són possibles, com passa amb qualsevol estadística de bona família.
Jo em demano però, si la manca de compres dels turistes no té, però alguna cosa a veure amb la manca de varietat dels comerços nacionals.
En pocs anys hem passat de ser un aparador multicolor de les darreres tendències en gairebé tot, en convertir-nos en una gran avinguda on conviuen franquícies de roba, amb farmàcies i perfumeries. I poca cosa més, més enllà de joieries i bars.
Poca tria, poca varietat i preus cada cop menys competitius sumat a un servei no sempre prou bo.
A mi així, tampoc em quadren els números de la caixa.
Crec que els turistes s’han adonat que a casa seva poden escollir i comprar igual de bé o millor que a Andorra.Per 20€ de diferencia ja no compren aqui. A més penso que en l’aspecte post venda encara som poc professionals : un cop venuda la mercaderia ens oblidem facilement del client ! I aixo ho noten.
Benvinguda Miss Totem, Estic d’acord amb tu. Crec que el camí passa més per desconcentrar el comerç – si els grans ho permeten- i millorar el servei que per perseguir uns preus “atractius” que cada cop són menys competitius.ja veurem…
Si aquí oferim els mateixos productes que arreu, al mateix preu (o més) i amb un servei de qualitat invisible, el comerç, la banca, la construcció, l’hoteleria i les pistes d’esquí moriran sense necessitat d’una crisi internacional a qui fotre la culpa.Mireu Venecia, Edimburg, Lyon, i un grapat de destinacions que no gasten ni malgasten diners en publicitat i ofereixen coses DIFERENTS I PRÒPIES, sense tenir avingudes de franquícies.Quin tipus de comerç volem, barri de Gracia, passeig de Gràcia, Portal de l’Àngel o La Maquinista?
Un dependent que no et mira a la cara, una dependenta que t’ignora, una pregunta sense resposta,un cambrer que sempre aixeca els ulls cap a un horitzó on tu no hi ets, un país on una de quatre botigues és una perfumeria de color verdós i un altre de quatre botigues una altra perfumeria de color fúxia. Frànquicies de roba,com a tot arreu, farmàcies que venen entretepans i botelles d’aigua mineral, carrers amb establiments tancats, forats negres anti comercials,un ministre de comerç inexistent, uns lloguers que maten els botiguers, uns petits hotels familiars que han deixat d’existir, unes rebaixes que no corresponen a res, un país que ha volgut ser com els altres i ha perdut la seva essència, el seu atractiu. Tot això ben amanit en la crisi internacional que ens afecta, i ens afectarà encara més, malgrat les paraules falsmament optimistes dels nostres governants, campanyes promocionals sense efecte malgart el seu cost. Això és Andorra, un país amb poc futur i un present sense il·lusió.Com diuen els/les companys/es anteriors, hem volgut ser una cosa que tampoc serem i hem deixat de ser allò que realment eram. Andorra, el país que produeix slogans, missatges buits de continugut, i … res més.
Robespierre i Hugo, D’acord també amb vosaltres.Comença a ser hora de buscar solucions, tinc la sensació que la majoria tenim clar quin és el problema.