Els carrers es queden tranquils després d’uns dies de gentada a tots els racons. Restaurants plens, botigues a vessar i dificultats per aparcar a gairebé tot arreu.

Aquests són alguns dels trets distintius de la prosperitat andorrana tradicional.

Els hotelers però es queixen i els comerciants també. Molta gent però pocs diners- diuen-. I així, els números no quadren.

Em demano si en aquesta paradoxa econòmica hi té realment un pes específic la tant anomenada crisi econòmica. De ben segur, alguna cosa hi diu, sigui en què s’escurcen els dies de sortida, sigui en què persones que haguessin anat més lluny han triat Andorra com a destinació turística per passar aquests dies festius.

Totes les lectures són possibles, com passa amb qualsevol estadística de bona família.

Jo em demano però, si la manca de compres dels turistes no té, però alguna cosa a veure amb la manca de varietat dels comerços nacionals.

En pocs anys hem passat de ser un aparador multicolor de les darreres tendències en gairebé tot, en convertir-nos en una gran avinguda on conviuen franquícies de roba, amb farmàcies i perfumeries. I poca cosa més, més enllà de joieries i bars.

Poca tria, poca varietat i preus cada cop menys competitius sumat a un servei no sempre prou bo.

A mi així, tampoc em quadren els números de la caixa.