Les campanyes polítiques són com les festes d’aniversari infantils: que són un horror però són inevitables.
Inevitables perquè no podem no fer-les. A veure qui és el valent que li diu al plançó que no podrà convidar la patuleia de vàndals en potència amb qui es relaciona habitualment per anar a suar la cansalada al parc de les boles.
I un horror pel mateix motiu: una despesa enorme per passar una tarda de crits, plors, excés de sucre, soroll i regals que l’única cosa bona que té és que arriben planxats a casa i per no voler no volen ni sopar.
El mateix passa amb les campanyes. Massa despesa, massa crits, massa plors, massa soroll i massa desplegament de mitjans amb la bona voluntat d’arribar a tothom i l’única certesa de saturar la majoria.
Però és inevitable. Un horror inevitable.
Perquè tal i com ho tenim muntat ni és pedagògic, ni és divertit. I aquesta descripció ens serveix tant per les festes d’aniversari com per les campanyes electorals.
Perquè els missatges es multipliquen i confonen, perquè davant el soroll de fons, confonem els debats i les entrevistes amb el programa de centrifugat de la rentadora. Perquè les i els candidats – i els pobres que els acompanyen i els donen suport- ja només volen que passi el dia 2 i mira, tal dia farà un any. O quatre, amb una mica de sort.En fi, que no hi podem fer res, però passada setmana santa, ja recuperats de tot plegat, potser valdria la pena replantejar-nos – com tantes altres coses- el sistema, i mirar de fer festes d’aniversari entretingudes, no gaire cares i sense tants crits i estirabots. I ja posats, les campanyes, també.