La reina Elisabet II ha mort als 96 anys després de 7 dècades de regnat.
Més enllà de l’opinió que tingui cadascú sobre les monarquies, o sobre la seva aportació com a element aglutinador d’un antic imperi, amb ella marxa un referent.
Un d’aquells elements que semblaven immutables i que obre avui una nova pàgina a la història de la Gran Bretanya.
Per a nosaltres -pobres plebeus- és un altre d’aquells elements que semblaven fixos en el nostre paisatge quotidià i que, se suma als que poc a poc van desdibuixant les coses que crèiem conèixer.
Suposo que és el que té anar sumant anys; que un bon dia seus en un banc del centre històric i observes el teu voltant i t’adones que tot és igual però que ja res no és el mateix.
La Plaça del Poble ha deixat de ser el punt de trobada del jovent. Ja ningú no compra cigarretes soltes al quiosc de la Conxita. El Toga manté l’esperit vestit de rosa, però no hi és ni l’Olympia ni el Foto Peig, i si enfiles el carrer de la Vall, no hi trobaràs ni les coques de pa de l’Orelleta ni la pasta a granel- quan encara no sabíem que érem sostenibles- de la Primavera.
La pastisseria de la Vall fa anys que va deixar de vendre brioxos recoberts de sucre i anís, per arrossos i paelles, i només alguns irreductibles com l’Enrico, continuen al peu del canó.
A canvi, terrasses i nous locals conviden a gaudir del que queda de l’estiu, ara que tothom ja ha tornat a l’escola.
Deu ser l’esperit de la tardor. Aquesta mena de melangia que porta la primera tarda de fred, quan notes que l’aire ja és diferent, i convida a pastes i te.
El te de les cinc, en honor de la reina.