Se n’ha parlat molt aquests dies de quotes.
De quotes de gènere, s’entén, perquè d’altres tipus de quotes a casa nostra les tenim més que assumides i no passa res. Tots tenim clar que hi ha desigualtats, tots diem que cal canviar, però hi ha molta gent –moltes dones– que pensa que els canvis vindran sols. Em sembla molt temerari deixar els drets de la meitat de la població en mans de la casualitat o la inèrcia. Perquè quan el sistema està pervertit de base, si no s’intervé, el resultat sempre és pervers.
No m’agraden les quotes. Però són necessàries i ho seran fins que corregim el biaix històric.
Imagina que el teu fill per una llarga malaltia falta tres mesos a l’escola. Quan hi torna –ja recuperat–, què fas? Esperar que es posi al dia per si mateix? O posar-li un professor de reforç? Això és injust per als que no han faltat a classe?
És equitat. Això són les quotes. Posar –forçar si cal– els elements necessaris per corregir una injustícia històrica. I no es tracta de menystenir qui ocupa una quota. Estic convençuda que no hi ha ningú de Canillo que se senti menystingut per haver entrat en una llista com a quota territorial, perquè estem parlant de justícia, no de regalar res.
De vegades si no obrim tots els calaixos no veiem tot el que tenim a l’abast. I aquí, durant molt de temps a l’hora de fer el dinar només hem obert la nevera, oblidant que la meitat de la teca quedava al rebost, morta de riure.
Estic convençuda que per a qualsevol càrrec hi ha en aquest país dones preparades, només cal que ens obliguem a pensar-nos com una possibilitat i no com un mal menor.