Els feliços anys vint del segle passat no eren tant feliços a Andorra. La situació econòmica en aquell moment era força magra, i Andorra, era un país sobirà, però sense recursos.
Mentre els hereus de cada casa es quedaven i alguns menestrals i comerciants treballaven per tirar endavant una economia de subsistència, altres, marxaven a fer la verema a França o a buscar-se la vida a la Seu d’Urgell o allà on hi hagués feina.
En aquell context, alguns capellans sense gaire recursos, i encara menys escrúpols es van malvendre bona part de les obres murals de les esglésies del país. Capellans, i espavilats seglars. Perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor.
La qüestió, és que sense molt bé saber com, bona part del patrimoni andorrà es va anar disgregant cap a Alemanya, Catalunya i col·leccions privades. Sovint, a preus irrisoris.
Una de les coses bones que va fer en Juli Minoves en la seva època com a Ministre de Cultura va ser intentar recuperar els frescos de Santa Coloma. Podem discutir si el preu era assumible, però intentar retornar el que és nostre, em sembla bé.
Avui, tal i com estan les coses es fa però, impensable ni tan sols plantejar-se aquesta possibilitat, per això, es rep amb una alegria agredolça la possibilitat que el MANC ens cedeixi alguna de les nostres obres per a fer alguna exposició temporal.
Les pintures de l’absis de Sant Miquel d’Engolasters, els frescos de Sant Romà de les Bons, els murals de Sant Esteve o l’altar de Sant Romà de Vila en són alguns exemples.
De coses que eren nostres, que encara sentim nostres, però que ja no ho són. Ni ho tornaran a ser. Que ja ho diuen, ningú és Perfecte.