Recents estudis científics estan manifestant l’eficàcia de la teràpia del riure en la curació de nombroses malalties i dolors.
Diuen els experts en aquesta qüestió, que l’únic que cal fer és descobrir el món del riure que tots portem a dins però que per qüestions morals o culturals estem reprimint voluntàriament o involuntàriament.
El cert, és que després d’una estona de rialla franca, ens sentim més bé, brillants, atractius, especials, meravellosos i fins i tot extraordinaris perquè tots tenim alguna cosa especial i encantadora amagada en el nostre interior.
O si més no, de més bon humor.
L’important diuen els experts, es trobar-ho, saber expressar-ho i donar-ho als altres.
Aquells que es dediquen a això que s’anomena risoteràpia, diuen que si la practiquem, podem viure plenament situacions i sensacions emocionants, emotives, que ens poden fer canviar la vida.
Que ens ensenya a veure totes les coses de manera positiva i treure més partit i joc a la vida.
I el que està clar és que, i això no cal que ens ho digui cap expert, que un riure sincer és la clau per a obrir el cor de qui tens davant.
La teràpia del riure és una disciplina – recomanada fins i tot per metges- que produeix uns beneficis importants tant per a l’organisme com per a la ment.
Els seus resultats han estat comprovats científicament per recents estudis que han demostrat que el riure és curatiu.
Si més no, és un medicament sense efectes secundaris.
Llàstima que molts dies, les notícies no facin cap mena de gràcia.
I és que, ja ho diuen… ningú és perfecte
Si, riure és certament bo per la salut però cal que l’entorn s’hi presti, no sempre és el cas.Seria bo poder disposar de criteris de la felicitat que impera en alguns paisos, i crec que el nostre no es destacaria per la seva felictat.A Andorra hem confós benestar material ( que és important , però no tot ) amb benestar total.Segur que amb menys hauríem pogut fer molt més si hagués estat millor repartit.L’especulació d’alguns ha malmès el benestar material, social, cultural, familiar d’una gran part dels habitants d’aquest petit país que d’inici ho tenia gairebé tot per ser feliç.Som realment feliços? No n’estic segur i si no em som, difícilment podem riure, perquè riure és una activitat molt sana, però si es fa naturalment.
Hola Hugo.La felicitat no depén de la riquesa d’un país ni dels seus avantatges socials.Quan tens l’oportunitat de visitar països dels anomenats en vies de desenvolupament t’adones que riuen més i són més feliços amb grans mancances.No és, ni vol ser una excusa.L’estat té i els ciutadans tenim l’obligació de millorar el nostre entorn i la vida dels que ens envolten, i les injustícies i les mancances s’han de denunciar i corregir.Però l’alegria de viure no depén de la renda per càpita.Més sovint del que ens pensem, depén més dels valors que guardem dins nostre que no dels diners que tenim al banc.I sinó mira la cara d’amargats de persones amb molts milions però amb molt poca substància com a èssers humans.
Per la resta estic d’acord amb tu.Bona reflexió.
Bongiorno Noe.Quan els valors en què tu creus estan tan malmesos com a Andorra, és difícil no creure que el món, en tot cas el que t’envolta, no va molt malament i per tant se’t fa difícil riure facílment.Tot i amb això, soc una persona de natura més aviat optimista i ric força sovint. Més que parlar per a mi parlo per la majoria de les persones que viuen al meu entorn.En quant a que la renta per càpita no té res a veure amb la felicitat, crec que amb això tens tota la raò.Hi ha un país a l’Himalaia que és diu Buthan i ells medeixen la felicitat per habitant, una altra manera de veure la vida, que comparteixo plenament.