Quan parles amb un menor de 15 anys i li dius que quan tenies la seva edat no hi havia ni mòbils, ni iPod, ni ordinadors, ni càmeres digitals –com a molt les Polaroids–, generalment fa un posat estrany i et mira amb una barreja d’incredulitat i sorpresa per poder veure de prop un dinosaure de més de 30 anys. Les coses han canviat molt en molt poc temps. Avui els nens seuen als cotxes en cadires homologades i nosaltres ens cordem el cinturó de seguretat gairebé sense pensar-hi. No fa tant de temps viatjava tota la família en aquell vell Ford Fiesta matrícula vint-i-un mil. Amb les finestres apujades, sense aire condicionat i un pare fumador consumint un cigarret rere un altre camí de la platja. Es fumava dins els autocars, als hospitals, mentre esperaves que la dona donés a llum, a la televisió, al pati de l’institut. Aleshores, malgrat que es deia que el tabac era dolent, ningú parlava dels fumadors passius. Avui, sabem que tenen fins a tres vegades més possibilitats de patir un càncer que un que no ho sigui. Fins ara teníem l’excusa. Mil excuses de fet. Que sí jo amb la meva salut faig el que vull, que si no hem de tirar pedres a la indústria nacional, que si no n’hi ha per tant…
La veritat, però, és que sí que n’hi ha per tant. El fumador té tot el dret de fumar –cadascú és lliure de fer amb la seva vida el que vulgui i pugui– però ningú no té dret a enverinar la gent que l’envolta. Amb una mica de sort, d’aquí a poc, quan als nens els expliquem que es podia fumar en els espais públics tancats ens miraran més estrany que si els proposéssim fer servir una escopidora.
