En l’article 63 de l’esborrany de la proposició de llei de serveis socials i sociosanitaris elaborada pel grup demòcrata es diu que les administracions corresponents hauran de prendre les mesures necessàries per obligar al pagament del preu de les prestacions concedides a beneficiaris sense prou recursos per part de les persones obligades. En resum: que quan a una persona se li concedeixi un ajut, es mirarà a qui de la seva família se li pot passar la factura. Segur que hi ha una casuística que justifica la inclusió d’aquest article en la nova llei. Però, així, d’entrada, el primer que em passa pel cap és que si cap familiar directe meu necessita ajut i jo li puc donar no haurà de recórrer mai a ajuts socials. Com que sé que si mai tinc problemes puc comptar amb la meva família, en la mesura de les seves possibilitats. Si això és així, i entenc que és així en la majoria de casos… quin sentit té fer pagar a algú el que no pot pagar? Si –i em poso en l’altre extrem– les relacions entre familiars són tant dolentes que uns es desentenen dels altres fins al punt d’haver de recórrer als serveis socials en cas de necessitat, té dret l’administració d’obligar-nos a pagar les despeses a familiars dels quals no en volem saber res pel motiu que sigui? I aleshores és quan em diuen que la cosa no va per aquí. Que hi ha professionals de la beca. Persones que tenen possibilitat de trobar recursos o que tenen patrimoni al seu abast però que no tenen escrúpols en demanar ajuts públics, perquè si els en donen no han de gastar dels seus. I se’n surten. Pur cinisme en temps de crisi.