Quan no vols que es desenvolupi un projecte però no vols que sigui dit, muntes una comissió ad hoc. Quan no pots evitar reconèixer un fracàs, però continues sense voler canviar res, addueixes problemes de comunicació, i quan no vols arribar fins al fons de la qüestió t’adreces a la justícia i esperes que segueixi el seu curs.

Així és com sembla que funcionem. Si no, que m’expliquin per a què serveix el Tribunal de Comptes.

-Houston, tenim un problema.
-Ah, molt bé.
-Ei nois, de debò, que tenim un problema a Sant Julià.
-Molt bé, ja ho hem sentit, què, fem un cafè?

I així anem fent.

Queixant-nos de presons preventives de mal justificar, amb una fiscalia que no té iniciativa, amb judicis ràpids, legals, mediàtics i de mal empassar, i amb indicis clars d’irregularitats en uns comptes que ningú es mirarà fins al final.

I la Justícia continua enquistada. Amb càrrecs polítics al capdavant, obviant aquell principi que hauria d’anar més enllà de la bona voluntat dels implicats i que es diu separació de poders.

Continua treballant sense mitjans suficients, sense una xarxa de dades fiable, real i moderna, sense prou recursos i amb una car­rera judicial que sembla començar pel final.

Ei, però que ningú pateixi. Que hi estem treballant. Tenim una partida al pressupost per al nou edifici i estem treballant en uns textos que un cop desplegats canviaran l’escenari.

I jo que ric. El canvi mai ve de fora. Només pot nàixer des de dins i no hi és.

No patiu, segurament no ho he entès bé i tot plegat no és més que un problema de comunicació.