Enrere queden les piles de caixes esbudellades i els papers de regal rebregat, les llistes pantagruèliques de la compra, els empipadors tiquets dels canvis i devolucions, les tirallongues de retrets, les eternes sobretaules familiars i un grapat de promeses de bona voluntat que encara estem disposats a fer realitat. Almenys fins a la setmana vinent. I malgrat tot, un any més, comencem amb bon peu l’any 2011, encara que sigui per un pur formalisme de bona voluntat. Encara som a temps de seure a terra i jugar amb els nens, de cremar els torrons en comptes de castigar-nos per haver-ne menjat més del compte. A tot arreu passen coses bones i dolentes i no necessàriament hem de veure i viure només les dolentes. No recordo qui deia que el dolor és inevitable però que el patiment és optatiu. Em penso que era Buda. No n’estic segura. Però sí que tinc cada cop més clar, que no podem evitar –no a hores d’ara si més no– que la Visa estigui a l’UCI, ni que es vegin a venir dues cites electorals el mateix any, ni tan sols que haguem de sentir segons quines bajanades als informatius. La realitat és tossuda i ens encalça. Però –afortunadament sempre hi ha un però– sí que podem triar de quina manera estem disposats que totes les coses dolentes que ens envolten ens afectin en la nostra vida diària. Gairebé qualsevol imprevist ens pot destarotar el dia, però de nosaltres depèn que el sapiguem remuntar. A bastonades si convé. Que l’optimisme pot arribar a ser molt bel·ligerant. Gairebé tant com la guerra. Això sí, amb més alegries, que és del que es tracta. Feliç i proactiu 2011.