Prioritats (2020)

			<div class="et_pb_row et_pb_row_8">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_8  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_8  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph -->

Porto uns dies tancada a casa. Vigilància passiva, en diuen. Sense remugar- gaire-. Perquè és el que cal i és el que toca. Cansada, la veritat, d’un conte cíclic i gastat, i encara rai que tot està bé.

Entenc la prioritat, però no puc evitar pensar en tot allò que queda pel camí. Danys colaterals, en diuen: les proves rutinàries que s’han posposat per no tensar el sistema sanitari, les operacions no urgents, ajornades a l’espera de millors circumstàncies, les empreses que es veuen entre l’espasa i la paret perquè no poden obrir, perquè no tenen a qui servir. 

No m’imagino com serà el Nadal aquest any: en part perquè això de projectar-nos sobre la incertesa té molt de ficció, i també perquè no tinc ganes de pensar-hi, la veritat.

Ens farem un test ràpid abans de dinar en família? Aprofitarem la inèrcia per no haver de sortir per cap d’any? Com si ens calgués alguna excusa per quedar-nos a casa.

L’altre dia em deien que aquest sotrac és el més important des de la segona guerra mundial i començo a creure que és veritat. I no tant per l’impacte que té en l’economia i en la manera en què haurem d’aprendre a funcionar, sinó per la petjada psicològica que deixarà en molts de nosaltres.

M’amoïna que tot plegat acabi afectant la salut mental. Percebo agressivitat i tristesa en l’ambient, també resignació.

Em preocupen les seqüeles a nivell emocional, encara que se’n parli poc: totes aquestes abraçades que necessitem compartir i que ens hem de reservar.

Al final sobreviure, com a col·lectiu i com a sistema és la prioritat. Però tot té un preu, i aquest encara no l’hem començat a intuir.