Porto uns dies tancada a casa. Vigilància passiva, en diuen. Sense remugar- gaire-. Perquè és el que cal i és el que toca. Cansada, la veritat, d’un conte cíclic i gastat, i encara rai que tot està bé.
Entenc la prioritat, però no puc evitar pensar en tot allò que queda pel camí. Danys colaterals, en diuen: les proves rutinàries que s’han posposat per no tensar el sistema sanitari, les operacions no urgents, ajornades a l’espera de millors circumstàncies, les empreses que es veuen entre l’espasa i la paret perquè no poden obrir, perquè no tenen a qui servir.
No m’imagino com serà el Nadal aquest any: en part perquè això de projectar-nos sobre la incertesa té molt de ficció, i també perquè no tinc ganes de pensar-hi, la veritat.
Ens farem un test ràpid abans de dinar en família? Aprofitarem la inèrcia per no haver de sortir per cap d’any? Com si ens calgués alguna excusa per quedar-nos a casa.
L’altre dia em deien que aquest sotrac és el més important des de la segona guerra mundial i començo a creure que és veritat. I no tant per l’impacte que té en l’economia i en la manera en què haurem d’aprendre a funcionar, sinó per la petjada psicològica que deixarà en molts de nosaltres.
M’amoïna que tot plegat acabi afectant la salut mental. Percebo agressivitat i tristesa en l’ambient, també resignació.
Em preocupen les seqüeles a nivell emocional, encara que se’n parli poc: totes aquestes abraçades que necessitem compartir i que ens hem de reservar.
Al final sobreviure, com a col·lectiu i com a sistema és la prioritat. Però tot té un preu, i aquest encara no l’hem començat a intuir.