Estem en plena campanya. Des d’ahir els carrers estan plens de somriures, encara que estiguin enganxats a les parets. Malgrat tot, la vida continua, i els problemes de la gent continuen sent els mateixos, amb els mateixos neguits i preocupacions que fa tot just unes setmanes. Vivim rea- litats paral·leles. La nostra. El nostre dia a dia. Amb les nostres petites grans cabòries. Les que compartim, i les que guardem per a nosaltres, perquè formen part del nostre jo més íntim i personal. Fora: els veïns, la comunitat. Amb el seu tràfec habitual, el seu tarannà de sempre. Del qui dia passa, any empeny, establert en l’anar fent, instal·lat per a molts en la queixa i el conformisme del que sempre ha estat igual. Més enllà, la realitat virtual. Els amics de 140 caràcters. Aquells amb qui a vegades sembla que tinguis més coses en comú que amb la veïna, que encara no t’ha volgut agregar al Facebook. I per sobre d’això, i de tots nosaltres, el que passa al món, els enfrontaments que viu l’Àfrica, en com inevitablement, com una gran onada ens arribarà a casa, com, sense ni adonar-nos-en generarà canvis que avui ni tan sols intuïm però que d’altres ja s’han encarregat de quantificar, valorar i rendibilitzar en el seu profit personal. I per sobre? Què hi ha res més per sobre? Davant el no-sentit de molt del que fem, i davant la impotència de moltes de les coses que passen, tornem a l’origen. Al jo, a aquesta petita porció d’esperit que malda per sobreviure al no-res, a la rutina, a la foscor de l’hivern. Aquest matí m’han despertat els ocells. Aviat arribarà la primavera.
