McLuhan deia que el mitjà és el missatge, però oblidava que hi ha missatges immutables, que –amb el pas del temps– simplement canvien de vehicle sense perdre l’essència. Aquests darrers dies he estat enviant i rebent missatges de bona voluntat. Via mail, Facebook, SMS, WhatsApp, pel carrer… Si fins i tot tinc un meravellós conte de Nadal que s’avança cada any a les festes i que té la deliciosa extravagància d’arribar via correu postal! (gràcies, Ludmilla). Deixant de banda els irreductibles que encara envien postals –amb dècims i participacions en l’interior– el cert és que el Nadal ens dóna l’oportunitat de tenir un pensament per a totes aquelles persones a qui estimes d’una manera o una altra però amb qui no sempre tens l’ocasió de parlar. La vida ens va encarrilant a fer sempre unes mateixes coses, d’una determinada manera, i trobar-se per fer un cafè a vegades resulta una missió impossible. Alguna cosa no estem fent bé. Aquest Nadal veig que hi ha molta gent que se sent sola, especialment sola. Perquè té la família lluny, perquè els contratemps de la vida desemmascaren els falsos amics, perquè els projectes vitals es trenquen o perquè, simplement, la vida i la mort són massa properes per distingir a vegades el que toca del que volem. I tinc la sensació que aquest Nadal, uns i altres –els outsiders de les Festes– tenim un motiu més per agermanar-nos davant el desencís per mirar de treure el suc a la vida, encara que sigui de mandarina. Segur que Mcluhan tenia un munt de postals plenes de purpurina al costat de l’arbre. Carregades de bona voluntat. Com avui, com demà.
