Darrerament sembla que hi ha dues faccions oposades que lluiten per imposar la seva visió del món.
El subjecte en discòrdia és Andorra, i el motiu de la disputa, oscil·la entre decidir si som la riota del món i estem envoltats d’ineptes o si som el país de les meravelles on els canvis necessaris s’implanten a bon ritme.
No cal contractar cap empresa forana perquè ens ho confirmi: Andorra no és la riota del món, perquè –bàsicament– la meitat del món no sap on som, i a l’altra meitat no li importa el que fem sempre que no anem destarotant el galliner amb les nostres especificitats.
Andorra és un país preciós. Ara ve la cua de tòpics: la seguretat, la natura, la proximitat, unes estacions increïbles… però aquesta realitat no és immutable. Cal treballar per mantenir-la, i cal treballar (i molt) per millorar-la.
Tenim un bon sistema de salut que hem de saber gestionar i millorar. I evidentment això no passa per privatitzar serveis ni per fer-nos assegurances privades. Estem parlant del dret a la salut.
Tenim un sistema d’ensenyament privilegiat, però que ha de donar garanties i més mitjans als seus usuaris. Això, i mirar de crear (més) ponts entre ells.
Tenim una muntanya poderosa i rica, que hem de saber conservar i promoure. Cada cop que penso en la gestió política del Madriu-Perafita-Claror m’entra vergonya aliena.
Hem de creure més en la nostra gent. Deixar de confiar en venedors de fum i promoure els professionals del país. I sobretot, hem de deixar de pensar que som els millors. Hi ha massa en joc i massa feina per fer per voler fer creure que ja ens està bé com estem.
Si la plaça financera, el tabac i les pistes no donen beneficis, els nostres polítics ho tenen clar ….. “privatitzem el que era públic i venguem el país a trossos”al capital estranger (Espanya).
Noemí, jo la sensació que tinc és que sempre estem i portem tots els debats de país al terreny personal. Per tant, per solucionar problemes l’únic que s’ha de fer és canviar de ministre, de director, de govern o posar més diners o contractar un assessor estranger.Però mai es discuteixen polítiques concretes ni quines mesures concretes s’han de pendre per millorar. Posem per cas la BPA. Aquí només hi ha dos opcions: o estàs en contra del govern i son uns ineptes que actuen per interessos ocults o llavors formes part del grup de defensors del govern i son uns salvadors de la pàtria que ens han salvat de l’apocalipsi. Tot el debat públic es basa en valorar l’actuació de persones: son prou bons, ho han fet bé o malament, ens amaguen informació, tenen interessos ocults etc… Uns atacant ferotjement, els altres defensantse en una fortalesa com si tot estigues perfecte i no hagués fallat res… En canvi, jo trobo a faltar que davant d’una crisi ens posem preguntes i busquem coses per millorar respecte a les normes i institucions: Què ha fallat en el sistema supervisió bancaria per arribar aquí? Quines normes necessitem revisar per supervisar els bancs? Són suficients els recursos i les capacitats dels supervisors? Andorra ha d’entrar al FMI? Pot ser com a micro estat hem de tenir la supervisió d’un banc nacional estranger per què ens és difícil asumir la tasca? Jo no soc expert financer, no puc fer valoracions. Aquí, un altre dels problemes d’Andorra, tots sabem de tot… L’únic que puc dir com a politòleg és que manca debat, transparència i capacitat de renovació, d’avaluació i millora enfront d’una crisi i ens sobra batalles personals ferotges que no ens fant avançar enlloc. Tots els països i administracions del món en totes les èpoques han tingut fortes crisis, corrupteles, il·legalitats, problemes, famílies política i econòmiques poderoses etc. Els països que han avançat són els que enfront d’una crisi es posen preguntes, avaluen realment què ha passat i busquen propostes per millorar de manera col·lectiva: El governs són transparents amb la informació, acceptent què potser hi ha mecanismes que han fallat i que s’han de revisar; els de l’oposició aporten idees, propostes de millora. Hi ha un debat públic sobre les normes, les institucions etc. Per contra, els que es queden només en un debat polític ferotge de persones es queden paralitzats en una roda de conflicte polític sense avançar, on l’únic objectiu és destruir persones i on es van canviant els polítics i càrrecs com a cromos però no es solucionen els problemes reals i les institucions es podreixen i les persones que hi treballen no tenen cap incentiu per millorar ni aportar cap idea a qui mana en aquell moment, només relacionarse i fer la pilota.