Fa uns quants anys, quan Andor­ra era la terra de les oportunitats, la filla d’un polític benestant va dir que ella no coneixia ningú pobre a Andorra. Evidentment –fins i tot aleshores– també hi havia gent passant dificultats, però no freqüentaven els mateixos restaurants ni camps de golf i per tant –als seus ulls– els pobres eren invisibles. Val a dir que durant molt de temps Andorra ha donat l’oportunitat de créixer i fer-se gran a totes aquelles persones honrades que han vingut a treballar molt i a demanar poc, i a tots aquells espavilats que han sabut treure els quartos a uns masovers –rics de nou– que van confondre preu amb valor. El sistema, però, era fràgil. Lloguers alts, dinàmiques de consum forassenyades incentivades pels bancs, accions de preferents que t’havien de garantir la jubilació i vacances low cost tot inclòs que et fessin creure que l’ascensor social també era al teu abast. D’això, que després el cinisme ha volgut definir com viure per sobre de les teves possibilitats. La desfeta de la bombolla ens ha esquitxat a tots. A alguns despertant-los del seu somni rosa i fent-los veure que potser sí que hi ha pobres, perquè ara no es poden amagar. A d’altres, el sabó els ha esquitxat als ulls i fan mans i mànigues per no caure en la centrifugadora de l’exclusió. La miserable política social dels darrers anys, basada en l’estigma de que qui és pobre és perquè alguna cosa haurà fet, no ens hauria de fer oblidar que la pobresa té causes i responsables. I aquests responsables estan més sovint al camp de golf que a la cua del menjador social. En podeu estar segurs.