Tot i que a casa nostra l’esport nacional és el de menystenir i qüestionar tot allò que fan els altres, de tant en tant trobes bombonets que – miris per on els miris- no hi ha manera de trobar-los-hi una pega.
És el cas de l’exposició que amb motiu del 50è aniversari de l’Arxiu Nacional ens regalen aquests dies a la sala d’exposicions del Govern.
Un passeig -carregat d’intenció- a través de l’obra dels pioners de la fotografia a casa nostra.
Un recorregut que defuig el camí traçat de rescatar les escenes bucòliques d’un passat tant enyorat com difícil, per confrontar-nos al que som avui.
Pel format, pel fons, per les capes de context, per les qüestions –sovint incòmodes- que et genera, per les imatges triades, pel text que les acompanya, per la cura dels detalls i sobretot, perquè com tota bona mostra d’Art, remou.
I veus com de cíclica és la història, l’acotat espai social que ocupaven les dones, el creixement caníbal que ens defineix avui i els fluxos d’immigració -els passats i els actuals- marcats per una mateixa mirada.
Aquesta no és una invitació amable per mirar enrere. És sobretot un mirall que ens confronta amb qui som i en la manera en què ens relacionem amb la imatge, sobreposant les escasses i preuades plaques dels pioners, fetes per transcendir en el temps, amb els milers de captures que allotgem- com petits Diògenes- dins dels nostres telèfons.
Deia en Txékhov que el paper de l’artista és el de fer preguntes i no el de mirar de respondre-les. Si és així, aquesta exposició assoleix amb escreix el seu objectiu, perquè en surts amb moltes més preguntes que respostes.