Intento fer blanc de les declaracions creuades, miro d’esborrar de la retina les mirades buides dels morts a Haití, exposats sense pudor a un ingent mercat assedegat de misèria i sang. Provo de no fer cas de les guerres dialèctiques, de les males intencions, de les voluntats travessades, dels interessos unilaterals. Em concentro en les coses bones que m’envolten. En la mirada confiada i riallera de la meva filla, en l’estimació, la complicitat i la generositat dels meus, en la incondicionalitat i les crítiques dels amics fidels, en el suport dels coneguts, en la cooperació d’aquells amb qui comparteixes un objectiu comú. Crec fermament en la capacitat de molts per moure un tot. En la bona voluntat com a matèria primera de la felicitat, en l’alegria i a donar-se als altres com a primer pas per assolir un canvi tangible. Ja no em calen, ja no vull paraules buides. Ja no em diuen res, només ocupen espai, roben l’aire, provoquen friccions innecessàries. Les coses podrien ser més simples que tot això. Tots volem el mateix. O gairebé. Que ens estimin, que ens deixin créixer, poder aportar alguna cosa al còmput global. Arribar a vella amb la sensació que hi has aportat alguna cosa. Que una mica gràcies a tu, hi ha res de més bonic al teu voltant. Que si més no ho has intentat. Amb un petit gra de sorra. La saviesa popular acostuma a simplificar els llargs discursos en petites llistes de coses concretes, com ara escriure un llibre, plantar un arbre o tenir un fill. Però no cal tant. Hi ha dies que només amb un somriure sincer n’hi ha prou per encendre el dia.