Vam créixer carregats de complexos i autolimitacions.
Emmirallats en les estrelles del cinema. Somiant en referents impossibles. Sabent que mai seriem estrelles del rock ni milionaris sense intervenció divina.
Amagant inseguretats, castigant-nos per una genètica curta de pressupost fins que els gurus de torn van girar la truita per fer-nos veure que som perfectes tal i com som.
Fent-nos creure que voler és poder, que si ho pots imaginar ho pots assolir. Quan és mentida. Un simple miratge.
No pots tenir la pell perfecta, però per això estan els filtres de l’Instagram. No pots viatjar a les Maldives, però pots immortalitzar els teus peus -pedicura ad hoc- amb un biaix de càmera prou efectiu perquè no es vegi que ets al poble estovant els galindons en un gibrell.
No cal esforçar-se, perquè ja està bé com ets. Perquè ets perfecte. Perquè l’autocrítica – tant nociva abans- s’ha convertit en una auto indulgència pitjor: la de no permetre assumir les pròpies limitacions i mirar de superar-les sense perdre el terra de vista.
Ens enganyem i creiem que enganyem als altres, projectant una imatge de suficiència, èxit i confiança amb peus de fang.
Criem joves que ja no creuen en res. Que veuen que l’esforç no té sentit quan la banalitat triomfa, quan les idees no importen, quan els llibres no són més que part del decorat.
I anem fent, que l’univers conspira per fer realitat els teus somnis. I no. No seràs mai una estrella del rock, però si li poses hores i ganes igual aprendràs a tocar la guitarra. Uix, no, que això requereix esforç i avui ja no cal que siguis, en tens prou amb semblar-ho.