Fa temps, en una tertúlia de Ràdio Valira, parlant sobre l’aleshores recent llei del matrimoni homosexual a Espanya, un dels tertulians –en aquell moment conseller general– va dir sense embuts que en comptes de gastar-se els diners en lleis com aquella el que calia era construir hospitals per curar aquesta pobra gent –es referia als homosexuals–. La veritat és que d’allò ja han passat deu anys, i malgrat la pàtina de modernitat políticament correcta que –poc o molt– la majoria de càrrecs electes han adoptat, l’homofòbia continua latent. Com ho fa la misogínia, com ho fan els prejudicis racials i com ho fa el nom de casa per alguns estendards de la vella guàrdia nacional. No hem evolucionat. No prou, és clar. No crec que ningú hagi d’anar explicant si li agraden més els homes que les dones, com entenc que no hauria de fer falta repassar si els estaments són o no paritaris, o si els discapacitats tenen accés real al mercat laboral. La normalitat seria que tot això estigués tan integrat que no calgués sortir de l’armari, ni buscar paritats forçades, ni tractes de favor per compensar desigualtats. Tenim unes institucions que representen la societat –amb les seves mancances pel que fa als residents–. Hi ha homes, dones, homosexuals, llicenciats, analfabets funcionals, rics, funcionaris, nous i vells andorrans… però de res no serveix una representació plural si no es tradueix en una visió plural, i de retruc en una política plural. I ja és trist quan al Consell, als comuns i al Govern més d’un es faria un favor en reivindicar la seva pròpia de normalitat.
Perdem oli
20 maig 2013 | Uncategorized @ca | 10 comentaris
10 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Noemí, tu que mesures molt les paraules i utilitzes un llenguatge precís, dius que a les nostres institucions “hi ha homes, dones, homosexuals…” consideres que un home deixa de ser home si és homosexual? Creus que passa el mateix en el cas d’una dona? Vols dir?
Quin zasca més bo… Molt bona i ben trobada “vols dir”. Donaria va entendre doncs, que per la Sra.Rodriguez, no són iguals…
Ningú és digne de reivindicar els seus drets si abans ha trepitjat i menyspreat els dels altres…
Bon dia Vols dir i Bon dia Rosa.
No. No vol dir això.
Vol dir simplement que en l’enumeració de diversitat que faig en la columna hi ha homosexuals – i efectivament, no hi ha heterosexuals, ni bisexuals, ni asexuals, ni transvestits- com hi ha rics – i no hi ha pobres- com hi ha funcionaris – i no hi ha treballadors de l’empresa privada-… per una simple qüestió d’estalvi. Els articles han de tenir una extensió de 1576 caràcters ( +- 10) i si feia una enumeració exhaustiva no podia arribar al fons de la qüestió, que és que de res serveix tenir una societat plural i uns estaments plurals si això no es tradueix en una manera més plural de fer i de pensar. El meu error ha estat pensar que tothom entendria el que volia dir sense fer una llista exhaustiva. Les meves excuses.
Mònica, no sé què vols dir.
A vegades et mostres valenta però aquest cop em sembla que has estat cruel
Cruel? En què?
doncs potser la realitat es que aquesta societat no deu ser tan plural i les seves institucions encara menys…
Jo crec que la societat si que ho es. I les institucions, tambe.( menys) El que passa es que es perverteixen quan et diuen que com a dones pensen una cosa, pero en fan una altra, quan en privat diuen unes coses i publicament unes altres… Per aixo esta be treure carotrs, no perque n’haguem de fer res. A mi no m’interessa la vida privada de ningu, pero esta be que comencem a dir les coses com son i no com ens pensem que als altres els agradaria que fossin
Bon dia noemi, t’agraeixo que treguis el tema gay, perquè aquí a Andorra la gran majoria, llevat d’un 25% cavernari, està molt ficada en el seu paper autocomplaent de que són persones de centre i a favor dels drets humans, però la realitat és que ningú mou un dit perquè s’acabi l’aparheid i jo tingui els mateixos drets que té un espanyol i un francés, he de seguir sent una ciutadana amb drets de segona categoria i suposo que per molts anys. Pel que fa a la normalitat, jo visc la meva vida i mai he enganyat a ningú a qui jo li degui explicacions, que són pocs, i pel que fa a la resta ni dono explicacions ni me n’amago de res, actuo exactament igual tenint nòvia que tenint nòvio, i tal com va el cotilleo a andorra crec que ja deuen d’estar informats de la meva vida a Noruega. Únicament he de discrepar de la teva darrera frase perquè sí que és trist però és la vida personal de cadascú i és privat, no pots exigir a la gent que sigui honesta mentre encara existeixin riscos i conseqüències pels que som coherents, no obstant, no m’ofereix cap credibilitat per a aixecar el país qui no solucioni aquesta discriminació flagrant amb independència de la vorera que trepitji. Gràcies novament.
Bon dia Àngels.
Jo no tinc cap interès en la vida personal de ningú. Ni exigeixo ( faltaria més) a ningú que surti, entri o canviï d’armari. Sí que reclamo coherència a la classe política. Evidentment potser és legítim que una dona política no defensi els drets de la dona al Consell, com pot ser legítim que un càrrec públic homosexual renegui públicament de la seva condició i no faci un sol gest a favor del col·lectiu. És legítim, però a mi no em sembla coherent. I absolutament d’acord amb tu amb la teva darrera frase. Gràcies pel teu comentari 🙂