Les enquestes del centre de recerca sociològica ens diuen que el que més ens amoïna als ciutadans d’aquest país, és com arribar a final de mes.
Per sobre de la tortura crònica del trànsit, per sobre de la seguretat de les nostres futures i precàries pensions, per sobre de la política i dels resultats del futbol.
El que les enquestes no diuen, és que en el fons, sovint el que ens paralitza és la por.
Una arma que fan servir els poderosos per tenir-nos callats, per què no deixem de seguir el ramat, per no dir mai el que pensem, per no aixecar la veu, per no ser una nota discordant en un paisatge uniforme i majoritari.
Una por que es reprodueix en totes aquelles persones, que de manera fundada o no, prefereixen no afiliar-se a un sindicat, pel que pugui passar, que no concorren a les llistes dels comicis de determinats partits, que ni tan sols gosen que es domiciliï la quota pel banc, pel que pugui ser, que no aixequen la veu davant les injustícies laborals d’un sistema, que només vetlla pels interessos d’uns quants, perquè al cap i a la fi, tots tenim una família per mantenir i depenem del nostre sou.
Abans, la por a l’infern.
Avui, la por a l’ostracisme, a les repercussions que la teva actitud pugui tenir en la teva feina, entre les teves amistats, o sobre la teva família.
Les pors que un mateix fa créixer i que no tenen perquè ser més reals que els malsons.
Por en definitiva, que ens manté calladets, que així, diuen, estem més macos.
A vegades, però, una escletxa s’obre i t’adones, que la por en els poderosos produeix el mateix efecte que en un gos rabiós, que l’ensuma i que aleshores, aprofita la teva debilitat per mossegar-te.
I t’adones que si et deixes enxampar per la por, et lligarà per sempre i t’obligarà a deixar de pensar per no patir més del que sigui estrictament necessari.
A vegades, penso que m’agradaria que com a tanta altra gent, només m’amoïnés què fer aquest cap de setmana de compres, planificar les vacances o buscar la manera que em facin una segona hipoteca per poder canviar cada dos anys de cotxe.
Però després de donar-li moltes voltes, m’adono que només els peixos morts neden amb el corrent.
I jo no estic morta.
Suposo que ningú és perfecte
Avui m’agradaria enviar-li des d’aquí un petó ben fort a l’Isidre Escorihuela. >>Que no només no està mort, sinó que a més avui fa anys.
Carai Noe quina sorpre, això m’ha arribat i de debò. Moltes gràcies i petons per a tú tambè.>Ja saps que comparteixo totalment el teu post d’avui. L’has encertada, Si m’has anat llegint al BonDia sempre e reclamat que la gent surti d’una vegada de l’anonimat i dongui la cara que així tots junts segur que fem molta més força. Que ja està be rebre pals, però compartits és porten millor oi?.>Tantes pors no són bones>Una abraçada i endavant>Isidre
Noemí,>Jo tampoc penso callar.>Encara que si tinc por. Per la meva família, que no té rès a veure amb el que jo escric.>Isidre,>No et conèc personalment, o al menys no ho recordo, i no entenc perquè han intentat enfrontar-me amb tu en un Blog.
Ben dit
Hola Noemí, estaves molt seria a la Plaça Coprínceps l’altre dia, devant del Marquet, escolta hauria de parlar amb tu d’una cosa i no se on localitzar-te…>>Hola Miquel Calsina, ens varem coneixer a la fira d’Andorra, tenia ganes ja de coneixer a algú que dona sempre la cara als mitjans de comunicació i comparteixo molt en el que dius, a veure si algun dia fem un cafetet amb calma.>>Hola Isidre Escorihuela, els teus articles m’encanten, t’animo i et felicito.>>Salutacions a tots!!!>>Tomàs Pascual Casabosch
Tomàs,>Vaig una mica liat darrerament, però sempre hi ha temps per fer un cafè.>Rodo bastant per Escaldes, per feina, encara que hi ha gent que diu que no treballo.>Atentament,>Miquel.>>(Aquest final no el puc evitar).
I jo que m’en alegro que feu cafetets! 😉>>Tomàs, em pots trucar a la ràdio quan vulguis. 731410.