Dilluns de Pasqua. Una nova oportunitat de redempció a través de l’amor. La mona, en tota aquesta història, és tan sols l’atrezzo cultural amb què hem volgut vestir la fe a còpia de filigranes de xocolata. I s’ha desvirtuat l’essència d’una festa cada cop més laica. Però no hi fa res. La fe hi és. Malgrat les disfresses. Malgrat les aparences. Malgrat l’església. Fa dies que intento embastar quatre frases coherents a l’entorn de les múltiples denúncies públiques per pederàstia que s’han posat damunt la taula de l’església les darreres setmanes. No entenc com la jerarquia eclesial s’entesta a ignorar, minimitzar, amagar i fins i tot justificar els abusos que una minoria constant de capellans ha anat practicant sobre milers de nens i nenes els darrers anys i arreu del món. No entenc com l’església pot escandalitzar-se davant l’avortament, el divorci o els preservatius, i fer com si sentís ploure quan es parla del comportament delictiu dels seus subordinats. No entenc com la cúpula eclesial s’entesta a condemnar l’homosexualitat, imposar el celibat, negar el dret de pas a les dones i queixar-se al mateix temps d’un assetjament mediàtic quan els seus missatgers violen, corrompen i maltracten psíquicament i físicament menors d’edat. Vulnerant la seva innocència, traint la seva confiança i la dels seus pares, i tacant la bona tasca de tantes altres persones d’església que donen testimoni de la seva fe en el seu dia a dia. Quan Jesús va dir: “Deixeu que els nens s’acostin a mi”, jo tenia entès que era una altra cosa. Es veu que no tothom ho veu així.
