Dies en què la processó circula en direcció a la frontera del riu Runer, en què els dejunis s’amaguen sota l’operació biquini; en què ens inventem noves maneres d’entendre l’abstinència i el pecat.
Les butlles, com les excuses, no són pas un invent recent.
De fons sona la Resurrecció de Handel, mentre Llucifer, Sant Joan i Maria Magdalena s’esgargamellen entre els recitatius.
Els temps canvien. La religió – com molts l’hem coneguda- també difumina els contorns de la seva influència en la vida pública tot i que s’arrapa a les convencions d’aquestes dates.
Estrenem roba diumenge de Rams -la festa de les padrines i els fillols-, els padrins compren unes mones cada cop més elaborades -i cares-, i -sobretot- fem un tastet del que seran les vacances d’estiu.
Per Nadal, cada ovella al seu corral, i per Setmana Santa, qui es queda a casa és perquè no té més remei que escurar les darreres engrunes de la temporada d’hivern. La qüestió és canviar d’aires, i respirar, encara que sigui des del balcó.
Tornem a ocupar els carrers i el bon temps treu el nas. La diàspora cap a les terrasses s’obre pas, ara que deixem enrere les mascaretes i comença el compte enrere per la platja.
I així, mentre mirem les primeres sandàlies als aparadors i ens acostumem a acabar el dia amb llum del sol, anem complint amb una tradició que ens connecta amb el cicle de les estacions i el renaixement de la natura.
No deixem de ser mamífers amb costums més o menys complexos. I que duri, que jo també vull la mona, que el cabrit pasqual es va fer per degustar tal dia com avui, i que Pasqua arribada, els ous són meus.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
