Avortar és de les pitjors experiències que pot viure una dona. Però és un mal menor si l’alternativa és gestar un fill no desitjat, fer nàixer un nen que no tindrà l’opció de créixer o morir-te. Potser no. Potser per algunes dones és tan terrible avortar que prefereixen perdre-hi la vida, abocar-se a un fill depenent o transcendir qualsevol trauma a través de la maternitat. Tot és legítim si és la dona qui escull. Perquè és ella qui durà a terme la gestació, ella qui parirà, i serà ella qui morirà, tindrà seqüeles o se n’haurà d’ocupar quan tots els acèrrims defensors de la vida l’hagin deixada sola. Jo sé què és desitjar profundament un fill i que una malaltia greu durant la gestació et dugui a les portes de la mort. Jo sé què és que t’enviïn ja inconscient en una ambulància a Barcelona. Jo sé què és haver de firmar una autorització per perdre un fill que estimes. Jo sé què és acomiadar-te’n. I sé, que si m’haguessin pogut intervenir a Andorra les seqüeles físiques i emocionals haurien estat menors. Però si m’hagués quedat a Andorra, m’hauria mort. Jo i el fill que duia al ventre. Com sé, que aleshores mai no hauria nascut la meva filla. El pitjor del cas no és haver de superar tot el dolor que se’n deriva, d’una situació com aquesta. El pitjor és que hi hagi persones que no pariran mai que es permeten la supèrbia de donar lliçons del que és i del que deixa de ser la maternitat i que hi pretenguin afegir vergonya i culpa. El terrible és que hi hagi persones que confonen la dignitat amb les institucions i que s’entesten a fer prevaldre una llei per sobre la Justícia.
Pariràs amb dolor
22 abr. 2013 | Uncategorized @ca | 29 comentaris
29 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Gràcies Noe per la valentia del teu testimoni !!! Una abraçada ben forta !!!
OLÉ! CON UN PAR! SI SENYOR!
La valentia del teu testimoni posa sobre la taula moltes contradiccions d’un sistema caduc que permet posar en perill les nostres vides per no amenaçar una institució. Espero que la mitra s’ho miri amb atenció, així com molts dels que dijous no van badar boca, van romandre asseguts i assegudes a consciència al seu escó mirant cap a una altra banda. Felicitats Noe! Moltes felicitats!
Noe, amor, que valenta ets.
Gràcies Noe. Sort que tenim gent, com tú, que pot parlar i fer anar endavant aquest petit pais. Tenim un parlament que no parla i un Govern que no veu #noanembe
Noe…la veritat es la teva identitat….Sat Nam..!!!
Jo també he avortat. Un dels pitjors records de la meva vida. D’amagatotis. Secretament. Traumàtic. Fora d’Andorra. Sense dret a decidir. Sense dret a compartir.
Estic d’acord en què despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics és una qüestió d’humanitat (de la que tant es van omplint la boca els catòlics). Però cal reconèixer que, ens agradi o no, el debat és molt més ampli i té a veure amb quin és el límit de la sobirania popular i si estem disposats a canviar el sistema institucional.
De totes formes, estic segur que és possible trobar un punt mig en el qual ni haguem de canviar de sistema institucional ni haguem d’obligar a les dones a marxar del país per exercir el seu dret. El problema és que en aquest país falta diàleg i valor de la classe política
Ramonel diàleg i el valor falten a tots, no només a la classe política.
A tu Noemí no t’ha faltat valor .
Gràcies per la teva sinceritat.
Ets molt valenta de dir-ho tant clar i català.
Et felicito.
Potser ha arribat el moment de reformar la Constitucio amb tot el que comporta, per posar el pais al ritme de la societat.
Si la gent ens adaptem als canvis, per simple supervivencia, no vec perque hem de patir que alguna institucio (sempre la mateixa) no ho faci. Els dinosauris poderosos tampoc s’hi van adaptar.
Jo tinc una amiga (i en aquets cas és una amiga, no soc jo amagant-me) que al tercer mes d’embaras li van dir que el bebe que duia viuria els nou mesos pero que al neixer moriria sense cap mena de dubte. Doncs va haver de baixar a bcn per avortar…. Els que pensen que aixo es no es pot canviar potser no haurien d’estar al capdevant de les nostres institucions!!!!!
Noe, has estat valenta per dir-ho i alhora generosa per compartir la teva experiència ja que les veritats que ens colpeixen són les que ens fan reaccionar! Segur que avui, més d’una dona ha tingut les llàgrimes als ulls en llegir el teu article!
Crec que persones que han patit un avortament ha de ser una de les experiències més doloroses i terrible que pot viure una persona. La frivolitat en aquets tema, la falta de valentia política, i el voler desdibuixar el debat, és un exemple d’intolerància i immadures que té una societat.
Agreixo el teu testimoni pel qui ets i el que representes. No ha d’haver estat fàcil transmetre els teus sentiments
Una abraçada
A veure com t’ho dic.
Si la meva sensació és que el món anirà millor quan la gent sigui cada cop més ella i no com se suposa que ha de ser, el teu article d’avui és combustible per aquest motor. He vist que et diuen valenta, està clar que ho has estat, però és que per mi hauriem de començar a dotar de normalitat aquesta classe de comportaments. El fet que tothom vegi com a excepcional que expliquis el que et va passar ens ha de fer pensar. De totes maneres, article dels que posen la pell de gallina i més que necessari davant de tant ‘quedabien’ suelto pel món.
Si la teva mare hagués abortat tu tampoc haguessis nascut
STOP FORUM SPAM ???????????
Tian… L’avortament es un dret… No una obligacio…. El teu raonament es banal i superflu….
Tian,
Si la Noemí haguès portat al ventre una criatura preciosa com ella, tampoc hauria abortat!!!
Gràcies Noemí pel teu testimoni.
Una abraçada!!
Tian, una gran verdad, aunque parece que ahora solo pueden hablar los que estan a favor del aborto, los que no lo estamos no.
No es qüestió de que puguin parlar només els que estan a favor del avorto…i dir una frase tan simple(ho sento) como la del Tian, quan has tingut que passar per una situació como la de Noemí, m’assembla de molta ignorància.
Ja no es que estes a favor o en contra, la qüestió es que quan et trobes en un moment que son els propis metges el que et diuen que no hi ha una altra opció i has de suportar un viatge, un nou ingrés en un altre hospital, amb les limitacions de que els més propers puguin estar amb tu…passen a parlar d’un altre tema. De humanitat
Moltes gràcies pe
l teu testimoni Noe. Estic segur que aporta molta llum en aquest bosc de tenebres i hipocresia en el qual estem immersos.
Hola Noemí. Gràcies per la teva generositat a l’explicar-nos una vivéncia personal tant íntima en pro de l’interès general, mitjançant la quina, als que no en teníem, ens ha ajudat a formar-nos una opinió més fundada en un tema tant complex com aquest.
Gràcies Noemí per posar veu a totes aquelles dones que, desgraciadament, hem hagut de passar per aquesta situació.
Gràcies Noemí
Malauradament a casa sabem pel què has hagut de passar i no entenc com hi ha persones que encara qüestionin l’avortament. Espero que amb el teu relat hagis pogut fer entendre que no és cap joc i que les coses, a vegades, no van com voldríem i s’han de prendre decisions que poden ser molt dures.
Et dono les gràcies Noemí.
Gracies pel testimoni Noemi, un cop mes ens has donat una lliço ! I per els que estan a favor , crec que nomes es questió de assentar-se en una taula tots plegats, segur que junts trobariem solucions. Ens de hem respectar tots plegats !
Gràcies a tot@s per comentar.
decepció, jo crec que la invisibilitat és el que dóna superpoders als periodistes, als que opinen, fer públic coses íntimes … ho sento no m’ha agradat… i suposo que no volies donar lliçons… no hi ha necessitat… això no té res a veure amb la hipocresia… tots sabem el que passa a cada família…
Hola Cris.
Em sap greu decebre’t. Ni els periodistes ni els opinadors tenim súperpoders, i menys el de la invisibilitat en un país petit com aquest. Tenim responsabilitat, això sí. Et confesso que no volia escriure sobre el que per a mi és un dels pitjors moments de la meva vida. Em va costar molt d’escriure i molt de publicar. I no va ser ni un acte d’exhibicionisme, ni amb ànim d’alliçonar ningú…Qualsevol persona propera a mi sap que encara em fa mal ni tan sols pensar-hi. Només volia palesar que en qüestions com aquesta entre uns i altres massa sovint s’oblida que darrere cada cas hi ha una persona, amb les seves limitacions, esperances, sentiments… Llegia el que deien uns i altres i trobava a faltar algú, ni que fos una única dona, que parlés en primera persona. I no sortia ningú. Per això vaig escriure. I sí, té i molt a veure amb la hipocresia. D’amagar les coses i de confondre el que de veritat importa, que són les persones, amb un fals pudor. Massa dones hem passat per calvaris semblants. I m’indigna com a persona que es pugui jugar a fer política amb el dolor aliè, en defensa d’unes institucions que cal que algú els recordi de tant en tant que estan al nostre servei, i no nosaltres al seu. Gràcies pel teu comentari. De debó.