Què passaria si un dia t’adonessis que no ets la persona que sempre havies cregut ser, i que tampoc no ets allò que sempre han cregut els altres que eres? Si això mai t’arriba a passar, pressuposa que: t’has aturat a pensar qui ets i què vols –fet, d’altra banda, gens evident– i que a més, tens la ment prou oberta com per permetre que entri aire nou. Bé, això, o que la vida t’ha clavat un ventallot que t’ha deixat sense aire als pulmons, ni recursos de subsistència a les butxaques. El que compta és que t’has adonat que potser no tot el que creies que t’agradava encara t’agrada, que la teva forma de pensar ha evolucionat i que potser ja no dónes per fet que la imatge que et torna el mirall ha de reflectir els teus pensaments per sistema. I més enllà, t’adones, que tampoc tens gaire a veure amb les imatges parcials i incompletes que et reboten els altres. Imatges distorsionades i sobretot, superficials. Hi ha persones que s’entesten a construir-se personatges. Es dibuixen un vestit fet a mida que tapa les vergonyes però que no deixa respirar l’ànima. És una opció. Trista i esquifida, però pràctica, si no fos perquè més enllà d’enganyar els altres arriba un moment que no pots continuar enganyant-te tu mateix.
O potser sí. Només cal no tornar a rellegir el primer paràgraf d’aquesta columna. No fer-se preguntes. No anar més enllà. Conformar-se amb un petit espai on si no respires gaire no hi ha res que faci mal.
Diu la dita budista, que només quan ens donem permís per qüestionar el que som i el que volem és quan ens donem l’opció de transformar-nos. Però qui vol canviar?
“El qui vol canviar es pot equivocar però el qui no canvia viu equivocat”
Gràcies per els teus artícles Noemí.
Els ulls de res serveixen a un cervell cec.
Tots volem canviar si és per a millor. El problema ve quan -com dius- el vestit serveix per disfressar les vergonyes d’algú que no és ni l’ombra del que en realitat voldria ser, però en aquest cas pateix amb o sense vestit, encara que no respiri gaire.
Felicitats, molt bon article.
M’ha agradat molt el teu article, tots passem per aquests moments, i crec que són molt creatius, un no ha de buscar dins seu , dins tots estem fets del mateix, un s’ha de treure els complexes i construir i crear la pesona que sommia ser. Els somnis són el que ens fan diferents.
El problema no es tan tapar-se les vergonyes, que tots ho fem, només faltaria anar-les ensenyant, el pudor ens protegeix, el problema és quan un no és prou creatiu o valent i no s’atreveix a sommiar i es torna un camaleó, que canvia de disfressa constanment , això sí crec que ha de fer patir molt. El que hem de descobrir és el nostre poder creador.