Què fa, que algú vulgui a casa seva un cementiri nuclear?
-Ai, volia dir un magatzem de residus atòmics-

No és ni per bonhomia, ni per manca de senderi. El motiu es troba sense gaire escarafalls després de fer una ràpida anàlisi de les que semblen un reguitzell d’avantatjoses conseqüències que es desprenen d’aquesta decisió.

Per això que ningú s’estranyi quan regidors d’un i altre color, defugint les crítiques dels ecologistes- que veuen més els perjudicis futurs que els beneficis immediats-, i que els partits polítics que obliguen a una disciplina de vot -que uns i altres s’han passat pel costat fosc- han dit que sí.

Que volen millors infraestructures pel poble, que volen continuar comptant amb subsidis i ajuts pels joves del municipi, que s’han de començar a preparar pel dia que la torre que defineix l’sky line de la ciutat desaparegui, a quinze anys vista- diuen-.

I que si tot això ha de ser via cementiri, doncs benvingut serà.

Diuen que ha parlat la veu del poble, i no la dels partits, ja veurem com acaba tot plegat, mentre no puc estar de recordar el daltabaix nacional quan calia trobar un lloc pel forn incinerador, ai, volia dir el centre tèrmic de tractament de residus.

És el problema de tenir memòria. Que recordes com en plena campanya ens deien que no, que de cap manera, que a Andorra la Vella no, i que si mai hi arribava seria amb un munt d’avantatges respecte la resta de parròquies- per compensar- deien-.

I amb el temps ja ho hem vist. Que per compensar, la gent d’Andorra la Vella encara espera ni que sigui la capitalitat.