8c299 muerte

Només sabem dues coses del cert.

Una, que som aquí.

L’altra, que algun dia haurem de marxar.

La resta -el farcit de la veritat- una farsa que ens toca viure, dia rere dia.

La mort viu aliena a la nostra mirada. Ens entestem a fer veure que no passa, que no arriba. Ens allunyem d’aquells que fan tuf de mort per por que s’encomani alguna cosa.

Un abisme massa profund, massa inexorable, massa present com per poder viure sense obviar-ho.

L’altre dia no sé on ho llegia, però reflexionaven sobre aquesta qüestió i es queixaven que els moribunds han d’acabar parlant del barça perquè sinó estarien sols.

Se’ns nega, se’ls nega l’oportunitat d’encarar el final a cara oberta, compartida. Ens fa massa por. Ningú no hi vol ser i juguem al gat i la rata fent veure que quan més de pressa vius, més enrere la deixes.

Com si omplin l’agenda no deixéssim espai a res més.

Que ingenus.

La mort t’arriba quan t’arriba, o quan la vas a buscar, però ni en un cas o en l’altre és optativa.