Noves Llibertats

			<div class="et_pb_row et_pb_row_3">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_3  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_3  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Tota la vida havia pensat que el gran debat ideològic basculava entre aquells que fan de la llibertat humana el seu més alt estendard, i els que opinen que la idea de la seguretat bé justifica una certa renúncia.

I així hem anat trampejant els darrers anys: cedint llibertats als aeroports, mentre reclamàvem mesures per garantir un lliure albir que no tenim.
Amb tot el que he sentit a parlar els darrers mesos sobre l’ús de mascaretes i altres enceses polèmiques, m’adono però, que avui el dilema de fons ha desplaçat el seu centre de gravetat, i el que es discuteix, és, ni més ni menys, la prevalença del bé comú versus la
defensa de la individualitat. 

Si alguna cosa defineix el segle XXI és la deïficació de la persona com a individu. Som els únics responsables de la nostra felicitat- fi últim- , i això ens aboca a creure que tota la nostra energia ha d’anar destinada a assolir els paràmetres d’èxit que hem vist a les pel·lícules.

Hem passat de malviure en relacions insanes per no trencar una família tòxica i la por del què diran, a buscar l’amor de manera compulsiva, com qui espera el nou model de parella o la propera temporada romàntica, com si les relacions fossin un complement més, que han de fer joc amb el cotxe i el mòbil.
Tot plegat, sense més conseqüències que la buidor existencial que alimenta la consulta de psicòlegs -en el millor dels casos- o venedors de fum i pandèmies descontrolades, en la resta.
Hem oblidat que som éssers socials, el que obre un nou debat aterridor, perquè el somni americà en sap tant de la felicitat, com la pornografia de l’amor.