La feina de bomber, de metge o de policia té un pes important en la nostra estructura social. Ens dóna seguretat i ens protegeix davant el perill. I al mateix temps com més lluny millor –…de bon rotllo, eh?–. Ara bé, si mai em cal l’atenció d’un metge, d’un policia o d’un bomber, prefereixo que estigui motivat, format i que tingui una bona disposició i no que tingui una alçada o un pes determinat, sempre que això li permeti fer la feina que té assignada. Perquè, posats a buscar factors que condicionen la feina del policia, potser caldria incentivar hàbits nutricionals més saludables en agents amb sobrepès, que malgrat tot tenen l’alçada reglamentària i tiren endavant amb la seva feina. Per què les dones policia a Andor­ra, que no a la resta d’Europa, han de fer un mínim d’1,65 centímetres d’alçada? Entenc que fer dos metres vint, o un metre trenta podria (o no) tenir afectació en la tasca a desenvolupar, però ¿i si parlem de dos, de cinc, de deu centímetres amunt o avall? Quin problema hi ha? A vegades tinc la sensació que oblidem perquè fem les coses. Que hem deixat tan enrere el sentit comú que només ens queden les normes per saber com hem de bellugar-nos pel món. Què fa que una alçada predeterminada a l’atzar sigui condició rígida i inamovible per poder fer la feina de policia? Ho he demanat a diverses persones i encara ara ningú no m’ha donat cap explicació. Més enllà que la norma és la norma. Ho entenc. Les normes s’han de complir. Però també tinc clar que les normes han de tenir algun sentit. Quan una norma no té sentit, l’únic que en té és canviar-la.