He estat llegint els comentaris a la notícia del Diari d’Andorra. Un espai, que s’ha convertit- caldria un estudi sociològic sobre el tema- en l’abocador de les misèries humanes nacionals i en generador de bilis anònima. Els romans tenien el pa i el circ. Nosaltres, els comentaris del Diari.

A punt per esbudellar qui faci falta, per opinar sense més empara que les faltes ortogràfiques. Destriant- amb sort- petits senyals de llum. Persones que diuen el que pensen, sense faltar, amb arguments i sense -gaire- errors de sintaxi.

Avui he estat llegint els gairebé cent comentaris que ha suscitat el vídeo de la periodista de l’ANA, Tatiana Navarro i em torna al cap el mateix pensament que em va venir  quan vaig veure per primera vegada, les imatges d’un “espontani” fent-li un petó mentre es preparava per entrar en directe.

Quanta feina queda per fer!

No només davant els trolls i altres sicaris digitals, que sovint l’únic que fan és escampar la porqueria perquè algú se’ls miri una estona.

Tanta feina, prop de les persones assenyades, que parlen de bona fe i que no veuen que n’hi hagi per tant.

Últimament dino sovint a casa dels pares- afortunada que sóc- i al migdia veuen una reposició de l’adaptació televisiva de la novel·la de Gonzalo Torrente-Ballester “Los gozos y las sombras”. Per qui no la conegui, una història que passa a la Galícia rural dels anys 50, amb un metge i un cacic, i un grup dones que havien d’amotllar-se per grat o per força a la supervivència que marcaven les rígides normes de la societat franquista.

En una de les escenes -una estupendíssima- Charo López, travessa el mercat mentre tots els homes del poble la xiulen i li diuen tot el que- s’imaginen que- li farien si en tinguessin l’oportunitat.

Ella, una grandíssim actriu, reflecteix perfectament la ràbia i la impotència davant l’assetjament dels homes i la violència de les dones, que en comptes de protegir-la, l’ataquen encara més, perquè  quan aquestes coses passen, alguna cosa haurà fet ella.

No. No són floretes. Que algú que no coneixes- i ni que el coneguis- t’aborda, trenca la teva distància de confort, et toca, et besa o t’intimida/ violenta o torba verbalment no està bé. I s’ha de denunciar. I s’ha de fer entendre que no està bé, encara que tota la vida ens hagin fet creure erròniament que quan un nen t’estira les trenes és perquè li agrades.

No és agradable. No s’hauria de tolerar, i la societat – totes i tots- hauríem de ser capaços de posar en evidència que aquesta mena de comportaments no són correctes.

Els homes sou persones meravelloses que estic convençuda sou capaços de controlar els vostres instints primaris. No permeteu que ningú ens faci creure el contrari.

Hi ha qui diu que fer tant rebombori d’aquestes “petites” coses, invisibilitza l'”autèntica” violència.  Jo us dic, i no deixa de ser la meva humil opinió, que fins que no comencem a veure que el problema és sistèmic, no trobarem solucions globals, que inel·ludiblement passen per educar i assumir la part de responsabilitat que ens pertoca a totes i a tots. I a no tolerar, ni normalitzar aquesta mena de comportaments.

Tot el meu suport per la Tatiana, i per totes les tatianes que fins ara es mossegaven la llengua.