Les dades del nombre de maltractadors facilitades ahir a Sindicatura gràcies a la col·laboració de la fiscalia general revelen que en el primer semestre del 2007 van ser inculpades per delictes de violència domèstica 110 persones, xifra que supera en només un semestre tot l’any judicial 2005-2006.
Un dels objectius que promou el Consell d’Europa en aquests moments és tractar de conscienciar la població perquè es rebutgi la violència domèstica i es denunciïn les agressions.
El Consell General s’ha fet ressò d’aquesta campanya a escala europea, i una comissió encapçalada per la socialdemòcrata Rosa Ferrer està treballant des de l’abril passat per donar a conèixer a la població la situació de violència domèstica al país i informar sobre quines accions poden dur a terme les víctimes.
El 19 d’abril passat, el Consell General va aglutinar en una taula de reflexió representants dels partits polítics, dels comuns i de les principals associacions de dones, com són ADMA, ADA i Dones per a la Reflexió i l’Acció. A la reunió es va constatar la necessitat d’una llei específica contra la violència domèstica, així com la reforma de l’actual codi penal o la incorporació de la figura del batlle de família.
Una de les constatacions que jo vaig fer d’aquella reunió a nivell personal, és que el primer pas imprescindible si volem eradicar la violència és començar a canviar mentalitats: i és que encara hi ha qui associa violència de gènere exclusivament a marginació econòmica. I això passa a escala política, per tant es fa molt difícil definir objectius si no tothom té clar quin és el problema a tractar.
De la mateixa manera que crec que és molt agosarat exigir a les víctimes que denunciïn quan no se’ls dóna una sortida real a la violència.
La violència domèstica no és cosa de dones, ens afecta a tots.
I l’educació i la informació són el primer pas per eradicar el que sens dubte és , encara avui, una de les pitjors xacres socials.
Des de les diferents associacions de dones del país es treballa des de fa temps per tal que les lleis vagin adaptant-se a una realitat que no ens agrada però que existeix.
El Grup de Dones per la Reflexió i l´Acció, l’Associació de Dones Migrants i d´Andorra, L´Institut de Drets Humans i l´Associació de Dones d´Andorra ja van valorar molt positivament el desembre passat la posada en funcionament, per part del Ministeri de Salut, Benestar, Família i Habitatge de l’Equip Integral d’Atenció a la violència de gènere, així com el servei d’atenció telefònica durant 24 hores al dia per atendre a les persones afectades, malgrat no ser un número de tres xifres.
De fet, aquestes entitats han estat fent un seguiment d’aquest equip de treball.
Les informacions rebudes de víctimes, membres de les associacions directament implicades en l’atenció i diferents professionals continuen constatant, però, dèficits i inadequació d’alguns serveis, prestacions i ajudes en general que des d’aquest programa s’ofereixen a les dones i els fills que pateixen, han patit o intenten superar, aquest terrible problemàtica.
Calen més mitjans, més coordinació i més suport institucional, però sobretot cal un canvi mental sense el qual només fem pedaços.
Us imagineu si cada any es constatessin agressions contra els botiguers de l’Avinguda Meritxell? O que s’assassinessin sistemàticament als taxistes?
Si aquests dos exemples ens semblen surrealistes, perquè continuem permetent que la violència de gènere es consideri com un afer inscrit en l’àmbit privat?
Quan ens adonarem tots plegats que cada cop que permetem, tolerem o deixem passar la violència estem anant en contra dels drets humans més elementals?
El primer pas, doncs, més enllà de les mesures urgents de protecció és, sens dubte l’educació i la informació.
De moment es pot visitar la campanya itinerant “No et passis, ni en passis”.
Un panell informatiu, que inclou dades sobre la violència domèstica al Principat i als països de l’entorn, i que recorrerà els set comuns i altres edificis públics i privats per donar a conèixer aquesta problemàtica a la societat i informar les víctimes sobre les accions per dur a terme.
Una bona iniciativa, sens dubte. Tot i que espero que els diners d’aquesta campanya no es destinin únicament a oferir conferències i pagar berenars per a dones conscienciades amb el problema, i per una vegada es vagi de cara a buscar solucions. De veritat.
Noe, a mi el lema no m’acaba de fer el pes, perquè amb un tema tan sensible com aquest, “No et passis” em recorda una mica allò de l’imam de Fuengirola, de pegar només una miqueta i sense deixar marca. Entenc que s’ha fet amb tota la bona intenció, que consti, però si jo li dic a algú “no et passis bevent” és que ja s’ha pres un parell de copetes, no?La violència de gènere s’ha de combatre des de les escoles, des del bressol, des que som petits. Necessitem ser educats com a persones, descobrint l’ànima dels altres i entenent la parella no com un complement circumstancial, sinó com una part més nostra (per comprensió, per emocions, mai com a possessió).El problema és gros, perquè és un dels càncers que genera la societat actual. Sembla paradoxal, però les frustracions d’avui dia fan augmentar els instints primitius de les persones.
Estic d’acord amb tu, Ury.A mi el lema tampoc em fa el pes, com tampoc em va agradar en el seu moment el famòs t’ho creus? perquè no s’ho creia ningú.I comparteixo plenament aquesta sensació que parla de com les frustracions ens fan que surti el pitjor de nosaltres mateixos.La dona en els darrers anys ha sortit del cau, o si més no ha tret el nas, i això ha provocat tot un seguit de canvis socials que no sempre han sabut tenir un encaix correcte. La dona s’ha incorporat al mercat laboral, però ha deixat la casa buida, ha assumit les funcions tradicionals masculines però l’home no ha reequilibrat la balança per l’altra banda. Perquè ningú esperava que ho fes, perquè els models s’han trencat i no hi ha per on agafar-los. La Qúestió, crec, és que aquest canvi de paradigma ha provocat desconcert i sobretot molta inseguretat, sobretot en tots aquells / aquelles que tenien molt interioritzat el patró patriarcal del que ha de ser la societat. Quan et sents impotent per controlar el que se suposa que ha d’estar sota el teu control, neix la violència.I estic amb tu, l’educació és l’únic camí.