La política té cara de dona. Si més no, això ens agradaria a moltes de nosaltres i no m’entengueu malament. No es tracta que porti faldilles necessàriament –que també–, sinó que reivindico una mirada diferent sobre les coses. Una mirada femenina i feminista. La tingui un home o una dona. No vull omplir-me la boca de paraules gastades com patriarcat i domini de gènere. Ni parlar de nou del mal que ens ha fet a tots plegats això de voler controlar com sigui la certesa d’una paternitat que sempre és suposada. Encara que molts i moltes no siguin conscients de l’engany fins que els toca el rebre les conseqüències d’aquesta mania de voler controlar la meitat de la humanitat. Però aquests dies mentre escolto els arguments i intueixo les estratègies de Rosa Ferrer, em desconcerta l’aplom i la perseverança de Ségolène Royal i em sorprenc davant la fredor i determinació de Carme Chacon, veig tres dones –socialistes, sense que això vulgui dir res– que lluiten amb tot el que tenen a l’abast per arribar dalt d’un cim que no les hi vol. Diuen que la Royal va entrar en aquesta cursa ferotge despietada amb François Hollande. Sempre hi ha algú que troba un greuge latent que justifica l’ambició femenina. A vegades no s’equivoquen. Però tant és. M’agrada veure dones valentes i decidides, però m’amoïna que per poder sobresortir en un món d’homes hagin de fer prevaldre les mateixes armes i estratègies que ens han relegat a casa durant milers d’anys. Cal una mirada de dona en la política. No ens serveix de res si han de fer de Thatchers. No era això companyes, no era això.
No era això
26 set. 2011 | Uncategorized @ca | 7 comentaris
7 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Crec que hauries de reivindicar la Thatcher també, també és una mirada de dona i voler-la excloure també em sembla, en el fons, una reminiscència sexista/masclista. “No ens serveix de res si han de fer de Thatchers”: heus ací una frase clarament patriarcial. ¿Per què les dones no poden tenir la determinació, la valentia, la duresa i la instransigència d’una Margaret Thatcher? A més, que de Thatchers més aviat en falten, però això ja és una opinió. Salut!
Benvolgut Iago,
No tinc res en contra de la dama de ferro. és el que representa el que no m’agrada: haver d’actuar amb els valors assignats tradicionalment a la masculinitat per poder guanyar en el seu terreny. Crec que hi ha altres mirades que haurien de poder fer-se un lloc sense haver de renunciar a la feminitat i a tots els valors tradicionals que s’hi associen. Estiguin representats en un home o una dona. De totes maneres, jo no en posaria gaires més de Thatcher’s en política.
Noemi, m’agrada molt el teu article en el seu conjunt, sols una cosa tinc a dir: conec la Rosa densa molts anys, una dona lluitadora es ben cert, recordo els seus primers anys com a Parlamentaria i l’oposició li va posar el sobre nom de “Pasionaria” amb aixo esta tot dit, pero crec malgrat tot, que la seves actuacions no han estat del tot encertades en la vesant política, i estic ben segura, que, el que li ha passat o li passa, no te res a veure amb el fet de esser home o dona. Potser si avesi estat un home a dia d’avui ja no fora Consul Mayor.
Hola Noe! Felicitats per l’article, del tot d’acord amb tu! La victòria de la dominació masculina és que les dones només concebin la via masculina per arribar al cim… De fet, passa una cosa semblant al que passa amb l’extrema dreta, que influeix més per allò que acaba colant als programes de la dreta i de l’esquerra que pels representants que obté a les eleccions… Ep, sense vincular extrema dreta a masclisme! O potser sí?
o potser el feminisme no es més que un entreteniment masoquista que no té cap altre fonament que emplenar pàgines de autoindulgència
Potser sí Stalin,
Això, o la ( absurda) voluntat de buscar un món més just per a tots.
Tot de dones super mediocres.