Toca tornar a parlar de violència de gènere. És d’aquelles coses que està ben vist fer com a mínim un cop cada any, encara que la violència no respecti ni festes ni calendaris. Ja em disculpareu la ironia. No us confongueu, la violència de gènere ni és cosa de dos, ni és un afer privat, ni és una malaltia, ni és un problema d’alcoholisme, ni de precarietat laboral, ni tan sols de diners o d’educació. És una qüestió de poder. Hi ha persones brillants i amables fora de casa que en traspassar la porta es converteixen en bèsties ferotges envers les seves parelles i les persones que tenen a prop. La violència és responsabilitat del que violenta, però també de qui s’ho deixa fer. I la societat en tant que calla, n’és còmplice. Perquè al cap i a la fi, més enllà de patrons de conducta alterats, el que es subjacent en aquesta xacra no és més que un conflicte de poder. De qui és qui mana a casa, i de fer el que calgui perquè aquest concepte quedi clar. Al violent, la seva pròpia inseguretat, incompetència i invisibilitat l’empenyen a abusar d’aquells que creu que són seus i que estan per sota. Abús de poder. Perpetuació d’un sistema patriarcal que ens ha capat durant segles i que ho continuarà fent mentre les dones ens entestem a continuar fent de víctimes. I mentre el sistema sigui coix en respostes. Perquè no hi ha víctima sense botxí, però tampoc botxí sense víctima. La por paralitza, però aquesta mateixa por és la que et mata. La que permet que continuïs tancada en un forat en el qual fins i tot et sents segura. No et queixis, si et peguen, és perquè et deixes.
No em peguis
26 nov. 2012 | Uncategorized @ca | 11 comentaris
11 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Molt bon escrit Noe. Felicitats !!!
Crec , Noe, que mai has patit violència de gènere, o t’estalviaries acusar a les víctimes de deixar-se pegar.
I, recordo, no tot s’acava en els cops.
Hi ha un gran nombre de persones maltractades econòmicament i psicològicament per les seves parelles, és a dir, moltes dones (i molts fills d’aquestes dones), que es queden sense feina perquè molesten a la seva exparella i les fa fora de l’empresa, que es queden sense cotxe, perquè la seva exparella determina que allò és seu malgrat no haver-ho pagat de la seva butxaca, que es queden sense pis perquè les arraconen i han de demanar ajuda a Benestar.
Et recomanaria, Noe, que anessis a un dels tallers que fa el servei d’atenció integral a la dona, per tenir una visió i una versió més acurada de què suposo ser maltractada i lo difícil que és trencar el vincle amb el maltractador.
Et recomanaria, Noe, que hi anessis i que, llavors, tornis a escriure un article, on NO crec que hi possessis pas l’última frase del d’avui…
Noemí, abans d´escriure, un article com aquest, crec que sería millor que t´assaventessis una mica mes del tema que escrius.
Lo que trobo indignant la última frase que has escrit.
Noemí, suposo que t’ha quedat clar que la teva última frase no es acceptable perquè seguint el teu raonament, es podria dir tb: si et violen, no et queixis, és perquè et deixes i anar pujant el grau de violència.
Noemí, hauries de sortir de la teva bombolla i aterrar a la realitat (que és el que necessita un bon peridista!)
@Josep, i jo trobo indignant que s’hagi oblidat dels homes maltractats per les seves parelles, que també existeixen malgrat l’opinió d’alguna gent, però que no tenen ni pisos de benestar quan els han fet fora de casa, que es quedin arruinats al haver estat despatxats de la seva feina per depresió o que no tenen tallers d’atenció on poder demanar ajuda ja que “alguna cosa haurà fet perquè la dona el maltracti”.
Completament fora de lloc. Des del respecte, tant homes com dones hauriem de saber bé contra qué lluitem abans de parlar d’aquesta forma, la qual pot resultar ofensiva per a certes victimes.
També cal recordar, com ja diu Diana, que el maltracte físic és només una petita porció de l’ampli ventall de maltractes que es fan i que es poden veure presents també a la inversa (donat que no son actes de força bruta).
Fem un anàlisi de conciencia al país? Sí, ho hauriem de fer. Això no vol dir que menyspreuem els maltractats o que victimitzem fets aliens.
Bon dia.
En primer lloc, gràcies per comentar a tots tres.
Deixeu-me que us faci un parell de matisos, i em disculpo d’entrada si el meu article o una part d’ell us ha pogut semblar ofensiu. Tinc clar el què volia dir, però potser no he estat prou clara. 1574 caràcters no deixen gaire marge al matís.
El primer pas, imprescindible i necessari perquè una persona pugui sortir del cercle de la violència de gènere és que ho vulgui fer. I no és una afirmació òbvia. Per això la contundència de la meva darrera frase.
El tàndem violent/víctima és un equip que es retroalimenta. No hi ha víctima sense botxí, ni botxí sense víctima. Si hi ha abusos és perquè algú consenteix en ser abusat. Per amor malentès, per por, per ignorància, per deconstrucció personal…la llista és llarga.
I aquesta situació es fa més i més sagnant a mesura que passa el temps i la violència psíquica, econòmica, emocional o física es fa més crua. Normalment el violent no arriba a la primera cita i li venta un clatellot a la seva parella. Tot plegat és molt més subtil i enredat.
Es teixen fils de codependència emocional, el maltractador sol aïllar la seva víctima dels llaços afectius que la podrien fer obrir els ulls a la seva realitat i molt sovint les dones ( perquè la majoria són dones) que pateixen violència de gènere no només estan i se senten molt soles, sinó que a més, quan se les assenyala amb el dit tendeixen a justificar els maltractaments.
Per por, perquè sempre hi ha una excusa que evita fer front a una situació que vista des de dins es viu com insuperable, perquè hi ha fills, perquè el què diran, perquè no es disposen de prou recursos, i perquè a vegades aquestes dones entenen que les relacions de parella ja les tenen aquestes coses.
No evidentment que et clavin una pallissa, però quantes dones (joves) toleren encara avui que la seva parella els digui amb qui poden xatejar i amb qui no? com s’han de vestir? a quines amigues poden veure o no? la forma d’assetjament no sempre és evident. No cal que et diguin que et prohibeixin una cosa, hi ha altres formes més subtils de manipulació, com que li facin morros quan fan coses que a ellls no els semblen bé, que els posin en la disjuntiva de si m’estimessis no em faries això… quantes toleren que els controlin el telèfon els horaris, o es permeten el luxe de posar-les en ridícul davant de terceres persones?
El maltractament és un fenómen molt més global que no es redueix a la violència física, i sortir-ne no és gens fàcil.
Per aquests i per molts altres motius. Però sobretot sobretot, perquè la dona no assumeix la seva part de responsabilitat en la situació.
Deixaràs de ser una víctima quan deixis de comportar-te com una víctima, i aquest és un “clic” intern que a vegades es dispara quan per primera vegada et posa la mà a sobre després de molt de temps de vexacions, quan la darrera pallissa t’arriba al moll de l’ós, quan toquen els teus fills, quan veus altres dones com tu i et fan llàstima, quan et veus reflectida en la mirada d’algú altre i t’adones que només tu hi pots posar el punt final.
La majoria de dones que posen una denúncia ho fan després de més de deu anys de maltractaments. No és fàcil, però és possible.
Aquest és el primer pas per sortir d’aquí, i només el pot fer la víctima.
Aquest és el sentit de la darrera frase de l’article.
No es tracta de culpabilitzar la víctima, sinó que assumeixi la part de responsabilitat que li pertoca i digui prou.
I a partir d’aquí, la societat li ha de fer costat i li ha de permetre poder denunciar, que la justícia sigui ràpida, que li ofereixin recursos humans i econòmics- si calen- per poder començar de nou i reconstruir-se. Que la protegeixi, que allunyi el violent, que no hagi de continuar vivint amb el seu agressor…i tot plegat de pressa.
Però primer cal que ella en vulgui sortir, sinó no hi ha res a fer.
Podem discrepar, faltaria més, però espero haver-me explicar ara una mica millor.
Perdoneu la lalrgada.
Si voleu més informació us recomano la lectura del darrer informe d’Amnistia Internacional que reflecteix com el problema arriba molt sovint després de la denúncia. però aquest seria tema per a un altre article.
https://doc.es.amnesty.org/cgi-bin/ai/BRSCGI/Que%20justicia%20especializada.informe%202012?CMD=VEROBJ&MLKOB=32130865353
Obsidiana, Runner i Pep, espero haver respost els vostres comentaris ( estàvem escrivint al mateix temps i he vist les vostres aportacions un cop publicada la meva resposta)
En qualsevol cas, gràcies per comentar.
Sempre fas igual Noe. Ja et vas equivocar amb un frase de nen petit amb lo del fum i ara amb això. Ets massa radical i egocèntrica. No tens la veritat absoluta. Les dones tractem de vegades, sense la força, pitjor ls homes.
Toda la violencia es un problema, no una determinada violencia pq a unos de una logia les da por hablar de eso, igual q de el aborto o la prostitución hace unos días, debates inducidos por grupos organizados q desean manipular la realidad para transformarla según su cosmovisión, aunque al final solo les interese la cartera. Tan grave es el marido q pega a una mujer, como la mujer q destruye psicologicamente a su marido, como la madre o padre q somete a todos sus hijos a una férrea dictadura psicológica, o la hija o el hijo q maltratan día si y día también al padre o madre a su cargo cuando este es mayor. El problema es el maltrato y la violencia dentro de la familia, pq esa es otra, en la legislación española, la q consagra la desigualdad ante la ley, la violencia dentro de una pareja homosexual no queda comprendida, a la hora de legislar sobre esta cuestión, yo considero mucho mejor mirar hacia la republicana Francia q no hacia España, q consagra la desigualdad ante el mismo hecho entre hombre y mujer, lo mas fuerte, con el beneplácito de eso q algunos analistas han dado en llamar tribunal prostitucional. Tu articulo me parece bien enfocado, pero a mi modesto entender, deberías hablar de todo tipo de violencia dentro el ámbito familiar y no solo de una determinada violencia en el ámbito familiar.