Als Estats Units, morts els terroristes, els principals enemics a abatre són l’obesitat i el tabaquisme.

Un llast social que cal eradicar costi el que costi sense que es perjudiqui en excés els beneficis de les grans multinacionals, tot un repte.

A Europa cada cop més països no deixen fumar en els establiments públics. De fet, cada setmana arriben notícies en les quals es parla de fer desaparèixer el fum de la nostra vida, si més no pública.

Després- com passa sempre- a la pràctica, la llei és molt més laxa, sobretot si qui la controla o l’ha de fer complir és fumador o fumadora.

Nosaltres encara fumem als llocs de treball, al transport públic- encara que sembli mentida els conductors fumen- com es fuma en alguns centres comercials i com es fuma a restaurants, hotels i fins i tot en alguns passadissos dels centres de salut.

I és que una cosa és la salut i una altra el negoci.

Si no s’està disposat a fer enfadar ningú, no passa res, però deixem de fer l’hipòcrita, prohibint les màquines expenedores i penjant el cartell d’oferta en tabac ros a la porta dels magatzems.

Això sí, cada any, el ministeri compleix amb les normatives internacionals, i es compromet a fer una tèbia campanya en la qual et diuen que no tinguis fum a la feina.

A l’hora de la veritat, però, avui és pràcticament impossible dinar sense fum o prendre un cafè sense ser un fumador passiu al país.

La llei contra el tabac, de la mateixa manera que l’avortament regulat o l’acomiadament lliure sembla ser que no toquen. Que encara no estem prou madurs.

Fins que de madurs, caiguem de l’arbre.