indepeRecordo un viatge a Madrid, fa més de vint anys. Amb molta il·lusió de conèixer la terra d’un dels meus avis. L’alegria va durar poc. Males cares i mirades de través cada cop que ens sentien parlar en català. Vaig tornar a casa amb moltes ganes de menjar pa amb tomàquet. I això que el pa mullat i amanit no és una cosa que em motivi gaire. Aquest estiu hem baixat fins a Alacant. En aquests darrers anys la sensació de rebuig s’ha intensificat. Ni tan sols els que parlen valencià gosen interactuar amb els catalanoparlants en la seva llengua –encara que siguem d’Andorra, que això al regne de València sempre els ha fet molta gràcia–. La tornada va tenir un regust amarg. Per haver de tornar de les vacances, òbviament, però també perquè la distància emocional entre espa-nyols i catalans és cada cop més gran. Constato que declaracions sobre fins on creu que ha de durar la broma del candidat del PP al 27-S Xavier Garcia Albiol, sortides de to com la carta de l’expresident espanyol Felipe González i les mesures coercitives d’un Estat que no vol ni sentir a parlar del que vol la seva gent –que per alguna cosa és una, gran i lliure, però sobretot una– aboquen cada cop més a un major descontentament dels catalans. Dels que es consideren independentistes i dels que ho acabaran sent només com a mecanisme de defensa. Nosaltres ens ho mirem de lluny, que per alguna cosa el nostre interlocutor és Madrid i no estem en situació que ens toquin més la cresta, però vénen ganes de dir-los a uns i altres que Catalunya només serà el que els catalans voldran que sigui. Ho vulguin escoltar o no.