Els contes tradicionals estan carregats d’estereotips que anem transmetent a la canalla de generació en generació. Sense adonar-te, et descobreixes un dia explicant-li a la nena el conte del Patufet i de la Rateta que escombrava l’escaleta sense parar esment que darrere el clàssic s’amaga un coneixement secular, avui adulterat i infantilitzat del món que ens envolta. Qui no recorda el ball de Disney de la Bella i la Bèstia? Una bonica història d’amor amb final feliç –com toca a la casa del sucre– que obvia bona part dels detalls escabrosos de la versió original d’aquesta adaptació del conte popular que va fer Gabrielle-Suzanne Barbot de Villeneuve, el 1740. I és que els contes avui no són el que eren: pares que abandonen els seus fills, llops assassins, llenyataires violadors i ogres menjanens són alguns dels perills que la saviesa popular transmetia de forma oral per protegir els petits. Uns contes que avui sempre acaben bé, que busquen la correcció política, que es carreguen els estereotips de fons, però que ens deixen els prínceps i les perdius del casament. Avui, alguns dels grans clàssics del gènere infantil, com Carroll, Swift o Barrie són precisament això: contes per a nens. Històries escurçades, polides, simplificades, descontextualitzades i adulterades per fer-les dolces i complaents, per amagar entre els jocs infantils i les històries il·lustrades paraules subversives i plenes de qüestions inquietants. Però nosaltres com a bons yahoos, ja ens està bé continuar esperant que el príncep ens rescati. Perquè ja se sap que els contes sempre acaben bé.
