Fa dos anys vivíem les escorrialles de l’hegemonia liberal. Un govern que va preferir invertir el seu temps a triar l’estampat de les cortines que a posar vidres a les finestres. Cada dia se sentia a parlar més d’atur, de bosses de pobresa i de dèficit de les arques. Però ningú no feia res per aturar-ho. Molts vàrem confiar en un canvi de govern. En una altra manera de fer les coses. En la necessitat de crear una imposició justa i equilibrada per garantir l’estat del benestar. En promoure un sistema on es donés prioritat a la competència per sobre del pedigrí o de l’afiliació i on s’apostés de forma decidida per Europa. Els socialdemòcrates van pujar al poder. Amb prou suports però sense una majoria que els permetés fer front a les traves d’un sistema de lobbies acostumat a fer sempre la seva. Una minoria majoritària encapçalada per un govern que no va saber estar a l’altura. Per manca de cintura política, per oblidar massa sovint que el millor líder és qui té millor equip. Es reproduïen els mateixos tics, malgrat una clara vocació de canvi que no es va saber transmetre i l’absència total d’autocrítica i esmena en la majoria d’entrebancs, alguns dels quals van ser surrealistes de pur esperpèntics. Molts interessos que el PS no acabés el mandat i poques proves tangibles de la seva vàlua han servit en safata una majoria aclaparadora als hereus liberals i a un conglomerat de desencantats. Afortunadament –com a tot arreu– també hi ha un grapat de persones que creuen –i sembla que hi estan disposades– a fer-ho millor. Esperem que siguin majoria dins el seu propi partit.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
