Fa dos anys vivíem les escorrialles de l’hegemonia liberal. Un govern que va preferir invertir el seu temps a triar l’estampat de les cortines que a posar vidres a les finestres. Cada dia se sentia a parlar més d’atur, de bosses de pobresa i de dèficit de les arques. Però ningú no feia res per aturar-ho. Molts vàrem confiar en un canvi de govern. En una altra manera de fer les coses. En la necessitat de crear una imposició justa i equilibrada per garantir l’estat del benestar. En promoure un sistema on es donés prioritat a la competència per sobre del pedigrí o de l’afiliació i on s’apostés de forma decidida per Europa. Els socialdemòcrates van pujar al poder. Amb prou suports però sense una majoria que els permetés fer front a les traves d’un sistema de lobbies acostumat a fer sempre la seva. Una minoria majoritària encapçalada per un govern que no va saber estar a l’altura. Per manca de cintura política, per oblidar massa sovint que el millor líder és qui té millor equip. Es reproduïen els ma­teixos tics, malgrat una clara vo­cació de canvi que no es va saber transmetre i l’absència total d’autocrítica i esmena en la majoria d’entrebancs, alguns dels quals van ser surrealistes de pur esperpèntics. Molts interessos que el PS no acabés el mandat i poques proves tangibles de la seva vàlua han servit en safata una majoria aclaparadora als hereus liberals i a un conglomerat de desencantats. Afortunadament –com a tot ar­reu– també hi ha un grapat de persones que creuen –i sembla que hi estan disposades– a fer-ho millor. Esperem que siguin majoria dins el seu propi partit.