Cada cert temps, ens avergonyeix veure a la premsa com la policia es veu obligada a fer callar els músics que toquen al carrer.
Aquesta és una situació anacrònica que – tanmateix- continua sense haver sabut o volgut trobar una via de normalització.
Encara que no hi hagi cap legislació específica al Principat sobre aquesta qüestió, el Codi penal del 1997 prohibia en l’article 350.2 la mendicitat professional i la tipificava com a contravenció penal, que podia ser sancionada amb penes d’arrest fins a dos mesos i multa de fins a 400.000 pessetes, entre altres.
No se sancionava el fet de fer música, sinó l’exercici de la mendicitat entesa com una demanda d’almoina a canvi de l’activitat desenvolupada espontàniament al carrer. Actualment, el codi penal només sanciona l’ús de menors en la mendicitat.
Però res més lluny de la realitat per a músics que viatgen arreu del món i que comparteixen el seu talent per les artèries més concorregudes de les ciutats.
Avui, hi ha un creixent interès en la idea que l’art de carrer pot ajudar a revitalitzar els centres de les ciutats ja sigui perquè han patit a causa de les recessions o perquè els centres comercials i les compres per Internet amenacen seriosament les possibilitats de supervivència del comerç local.
Hores d’ara, poder comptar amb aquesta activitat regulada- d’una o altra manera- seria un primer pas per demostrar el nostre tarannà turístic i posar en valor les zones per a vianants.
Però ningú no sembla decidit a fer el primer pas i és una llàstima, tant pel talent que ens perdem com per la imatge que donem portes enfora.