A mesura que avança la campanya de recollida de signatures per regular el consum de tabac en els espais públics tancats prenc consciència de les dificultats de fer moure la ciutadania en aquest país, i això que ja som més de 1.300 els andorrans que hem dit que sí. Constato aquesta realitat amb increïbles activistes socials que s’estan bellugant incansablement per la salut de tots, i tots ells o –més ben dit– totes elles, ja que la gran majoria són dones, coincideixen a afirmar que la gent sovint és bona per queixar-se però que difícilment farà res per canviar allò que no li agrada si no és que li poses les coses molt fàcils. Extremament fàcils. M’adono que la conjuntura no ajuda. Anem amb presses i sempre tenim altres prioritats, obligacions i compromisos, però al marge d’un grapat de bones excuses, el cert és que hi ha persones asmàtiques, mares i pares de família conscienciats i ciutadans amb les idees clares, que donen suport activament a la campanya però que encara no li han donat el suport exprés, i no per manca de voluntat, sinó perquè tenim tendència a deixar les coses per demà. I arriba un moment que demà ja és massa tard. I això passa amb massa coses. Només així m’explico com la classe política deixa passar impune les oportunitats de canvi davant la passivitat de la ciutadania, com les queixes més furibundes es dilueixen en un no res quan es tracta de proposar solucions factibles i concretes. Una vegada més hi ha d’haver algú que surti guanyant amb aquesta actitud passiva i si d’alguna cosa n’estic absolutament convençuda és que no som nosaltres.
