Aquest any serà un any difícil. Hem viscut molt de temps per sobre de les nostres possibilitats, tirant de beta, treballant moltes hores, sí, però també gastant molts diners, en el que calia i en el que no. Diners que semblava que no s’havien d’acabar mai i que a poc a poc, com una aixeta mal tancada, han deixat escolar per les canonades un grapat d’oportunitats perdudes. Rebuts retornats. No t’amoïnis que mirarem de parlar amb el banc. El banc no en vol saber res. Prou feina tenen a no acomiadar més gent. Fusions sense reducció de plantilla que ara passen factura. Nerviosisme i cares llargues. Despeses al zero. No en perdonem ni una. El més petit descobert té recàrrec. Hem de tancar l’aixeta. Ni una fuita, ni una gota fora de lloc. Ni una paraula. Sobretot que ningú no en parli. Al carrer, uns pateixen per la feina, mentre d’altres ja han deixat de patir pel treball i comencen a patir per l’atur. Per fer front al dia a dia. Per tirar endavant. Retallant per aquí, estirant per allà. Mirant de fer pinya amb l’empresari que tampoc no veu els comptes clars. Proveïdors que no cobren, clients que no paguen. Mantenint un equilibri impossible mentre a les notícies llegim que aquells que vam escollir per tirar el carro ara no volen arribar a un pacte, que ara sí, que ara no, que així sí, que així sí però no. De moment sembla que juguin al Monopoly perquè l’únic que se’ls acut per sortir del cul-de-sac és tornar a passar per la casella de sortida. I el país mentrestant continua en pana, esperant que els conductors del bus decideixin arrencar el cotxe o trucar al RACC.