Mitjons a les xarxes

			<div class="et_pb_row et_pb_row_8">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_8  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_8  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><p style="text-align: justify;">Fa molts anys, quan la gent no tenia Twitter per desfogar-se, s’escrivien cartes al diari. La versió elaborada de l’exabrupte de cafè. Entre subscriptors ofesos i ànimes òrfenes de columna pròpia -de tant en tant- s’obrien els primers fils de la història, amb sèries tan recordades com la dels famosos mitjons de rombes que -durant mesos- van protagonitzar les pàgines de les cartes al director de La Vanguardia. Tot va començar el 21 de gener del 1989, quan La Vanguardia va publicar la queixa de José Antonio Almazor López, un ciutadà com qualsevol altre, que estava disgustat amb la baixa qualitat dels seus mitjons de rombes. Resulta, i així ho explicava, que després de quatre rentades ja es desgastaven del retaló, i va aprofitar les pàgines del diari per fer arribar el seu plany. Una queixa -aparentment anodina- que va, tanmateix, generar un munt de reaccions de tota mena: des d’aquells que s’hi solidaritzaven, als que creien que els mitjons de rombes eren lletjos, passant pels que explicaven que el seu origen es remuntava a l’antiga Grècia, i acabant amb aquells que es posaven les mans al cap per perdre tant de temps en una qüestió tan banal. Fet i fet, durant mesos, es va parlar dels mitjons de rombes. Fet que demostra que la necessitat de compartir conversa, de generar controvèrsia i de passar-nos hores pentinant el gat no té límits ni fronteres. Avui les xarxes ens estalvien el segell i el filtre del diari, però la intenció continua intacta. Pourparler del segle XXI a les xarxes socials, amb estones tan blanques i entretingudes com un parell de mitjons..</p>