Quan algú et trepitja, el més normal és que et rebel·lis i miris que aquesta situació no es torni a produir. Sobretot quan no ha estat una trepitjada accidental. A través de la història de la humanitat, hem anat trampejant aquesta màxima de la supervivència amb diferents estratègies més o menys encertades. Des de solucions bíbliques com la llei del Talió, fins a parar l’altra galta a la recerca de la resistència pacífica –o com fer perdre els nervis a l’oponent–. Tot han estat fórmules per garantir el respecte dels nostres drets i la defensa del nostre interès. Fins aquí res a dir. Com a societat hem establert els límits que no es poden sobrepassar i hem pactat els càstigs que s’han d’imposar per cada delicte, ofensa i greuge. En general la cosa funciona. Deixant de banda la saturació de la justícia i algunes incongruències del sistema no sempre fàcils de pair. Fa de més mal gestionar el dia a dia. En com respondre en la justa mesura a un atac més o menys intencionat contra nosaltres o els nostres ideals. Com fer-nos respectar sense perdre el respecte a l’altre, com marcar els límits sense pixar fora del test, com respondre als arguments amb raons, i no amb estirabots de cigaló de sobretaula massa llarga. Això els passa darrerament a l’USdA. Tenen tots els motius per queixar-se, tots els arguments a la mà i la raó dels justos. Però els perden les formes. Les ironies matusseres i passejar l’estampa de la Verge no són la millor manera de trobar misericòrdia. I menys d’un govern a qui el sindicalisme li importa gairebé tan poc com (sembla) als mateixos afiliats.