El tema de la mesquita és una d’aquelles notícies que de forma recurrent surten cada determinat temps als mitjans de comunicació. Temes més o menys banals que generen una gran polarització en l’opinió pública més enllà que tinguin prou suc. Amb la mesquita apareixen, però, els vells fantasmes del racisme, de la por a tot allò que no coneixem. Surten a la llum la ignorància i els prejudicis. Camp abonat per a la misèria humana, especialment en època de vaques magres, quan el culpable sempre ve de fora. La nostra Constitució diu que Andorra és un país que respecta la llibertat de culte. Per tant, qualsevol comunitat de caire religiós hauria de poder reunir-se i disposar d’un espai digne on fer-ho sense que això sigui motiu de debat. Un espai, però, que no ha de costejar l’Estat –laic per definició–. Ni musulmà, ni copte, ni catòlic. De la mateixa manera que l’Estat no ha de construir una mesquita, no hauria de pagar –ni mantenir– esglésies. Però intueixo que aquest darrer debat tindria més suc que el de la mesquita –i molta més volada–. Musulmans n’hi ha als països àrabs, però ni tots els àrabs són musulmans, ni tots els musulmans són àrabs. No confonguem una ètnia amb una religió. De la mateixa manera que diferents religions –i temples– conviuen en altres països sense gaires escarafalls. Les teves creences van més enllà del país on vius, dels teus costums, del procés d’integració. Però sempre ens és més fàcil castigar aquell que gosa no només ser diferent, sinó a més, estar-ne orgullós. Aquí com allà, qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.