Vivim en un món violent. On resolem les coses a cops, a crits, amb gestos aïrats. Acumulem les paraules malsonants en el nostre cervell, mastegant-les soto voce per no ferir els altres però carregant-nos de pólvora davant qualsevol imprevist. Ens costa canalitzar les emocions. Ens costa veure’ns amb els ulls dels altres. Només pendents dels nostres motius, de les nostres raons i interessos. Sempre donant la culpa de tot el que ens passa al món, als polítics, a la veïna o qui sigui que gosi contradir el nostre ordre natural de les coses. Som exigents, sabem el que està bé i el que no, però aquestes normes no són les mateixes per als altres, com quan les hem d’aplicar a les nostres circumstàncies, plenes d’excuses, atenuants i revolts. Quan sento que ser crític és no estimar el país se’m posen els pèls de punta. Perquè només amb un saludable procés d’autocrítica serem capaços de veure què hem fet malament, perquè ho hem fet malament, analitzar què es pot fer d’una altra manera, i canviar-ho. Aprendre, en definitiva, dels errors. Perquè per això estem a la vida. Per millorar, en la mesura del possible. Amb petites o grans coses, amb les nostres limitacions personals i les que ens imposen les circumstàncies, però anar caminant endavant. Malauradament encara hi ha qui entén la vida com un peatge que els altres han de satisfer. Només tancats en nosaltres serem capaços de continuar impermeables al canvi, a l’evolució i a la millora, perquè és cert, hi ha qui ens vol mal, però també ens ho hem guanyat a pols en massa ocasions. I això sembla que ningú no ho vol veure.