Quan tenia quinze anys duia xapes amb la falç i el martell, em lligava mocadors de l’Snoopy a les trenes i menjava pipes imaginant un món millor. Els anys passen i suposo que és inevitable que hi posis seny. Ni que sigui per pagar la hipoteca i el menjador escolar. Per això, i perquè el temps et dóna perspectiva. Em lamentava l’altre dia del vet a determinats temes en el Consell dels Joves. El vet, de fet, el veig com l’antiprincipi del sistema democràtic. Els ha quedat clar. Són uns immadurs que legalment poden mantenir relacions sexuals però que no poden parlar de què fer en cas que hi hagi conseqüències. Molt pedagògic. Durant aquests dies no he pogut evitar tornar a pensar què hauria fet aquella noieta de quinze anys que anava als salesians. I crec que molts dels meus companys (tots no, que alguns eren aleshores tan carques com continuen sent avui) ens hauríem indignat davant la injustícia i hauríem fet valdre el nostre descontentament. I –diga’m romàntica– esperava que els joves s’indignessin, boicotegessin, proposessin millores en la qualitat democràtica o simplement deixessin plantats els polítics davant l’evident manipulació. Però no. Mesells i obedients. Tot just alguna tímida queixa –fluixet– no sigui cas que algú s’ofengui. Els joves que participen en aquesta farsa que el Consell organitza per parodiar el sistema democràtic m’han demostrat que no tenen cap esperit crític, i que si ara, quan la joventut els regala el do de la rebel·lia, no l’aprofiten, què faran quan siguin grans? Oh! És clar! Com no me n’he adonat? Ocuparan les cadires del Consell General.
Mesells
17 març 2014 | Uncategorized @ca | 12 comentaris
12 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Aquest seria el dossier lamentablement ideal per a una implicació a fons d’AD800. A fons vull dir fins al Tribunal constitucional.
Bravo, gran Noemí.
Els joves d’avui no som els joves d’ahir perquè el context és molt diferent. No som tan ingènues ja sabem que els canvis no es produeixen portant un símbol, fent debats al consell o enfadant-nos amb els que posen límits . Aprenem del que veiem i prioritzen créixer en altres aspectes –no polítics- perquè els que ens eduquen i donen instruccions sovint els veiem confosos, així que ens protegim i deixem que ells se les arreglin. Els joves som molt més del que els adults penseu, no us creiem però sentim compassió per vosaltres, no entrem en aquests jocs de fer veure que ens escolteu. Sabem que els canvis han de venir per un altre lloc i tot el canvi està latent dins nostre.
Només cal començar a escoltar-nos a casa, a l’escola, … no crec que siguem uns mesells intentem no complicar-vos més la vida als adults.
M’ha agradat molt Noe. Crec que l’anònim s’ha deixat una reflexió pel que fa als joves, “ho han tingut tot molt, però que molt fàcil fins ara”, i crec que no saben o no volen reaccionar, es cert que la política no va amb ells, però no acabo d’entendre que fan jugant aquest joc polític al Consell General
Dolors defineix fàcil, perquè els meus fills en algunes coses o han tingut més fàcil però end’altres més difícil. I en els debat del consell de joves I van obligats x l’escola I bufant no ha sortit d’ells aquesta forma de participacio
Molt d’acord en el que dius Noe, un matís però, no tots els membres del Consell General som iguals. Alguns intentem nedar contracorrent. Hauríem d’evitar caure en el tòpic de “tots els polítics són iguals”.
Jo crec que els joves i no tan joves haurien de llegir aquest article de Perez Reverte: http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/819/como-se-evita-la-masturbacion/
Salut! 😀
L’has clavat, Noemí. Totalment d’acord. La crítica va per als joves però també per als grans, els representants públics, els responsables educatius, els opinadors, els tertulians, els que passen hores i hores a les xarxes socials… S’han escoltat comptadíssimes veus lamentant aquesta inacceptable intromissió – per dir-ho suau – per part de no-sé-qui, entre les quals cal comptar-hi la de Francesc Robert. Agraït Noemí pels teus articles frescos i lúcids.
Jo també hauria esperat una mica més dels joves. Molt sortir a manifestacions per dir No a guerres llunyanes i salvar les balenes (són tòpics) `però a l’hora de la veritat, poca implicació.
Ara, també cal recordar que hi ha un partit polític amb una majoria indecent al Consell. Alguna cosa estarem fent malament els adults també.
Molt maco l’escrit. A mi aquest afer m’ha indignat moltíssim però crec que aquest cop estàs veient l’ampolla mig buida. Quan nosaltres teníem 15 anys teníem una escala de valors molt diferent de la dels grans. I això no ha canviat. Els joves tenen altes prioritats per damunt de paròdies estèrils. I amb molta freqüència les idees més clares que nosaltres.Salut ☺
“L’indifférence: la pire des attitudes” com deia Stéphane Hessel en Indignez-vous!….hem de treballar més a prop dels nostres joves. Aixó no pot tornar a passar.
Com sempre, grácies NOE
Hola a tothom, i gràcies per les vostres aportacions.
La veritat és que és molt enriquidor poder llegir els vostres comentaris i descobrir matisos en el que deia i penso. Moltes gràcies.
M’agradaria fer només un parell de matisos a algunes de les coses que esteu comentant.
M’agrada molt l’escrit de l’anònim ( llàstima que no digui el seu nom) perquè argumenta correctament, escriu sense faltes i destil·la un cert aire de condescendència juvenil força refrescant…ara bé: benvolguda anònim, la vida no és un vídeojoc.
No podeu esperar asseguts que acabi la nostra partida per fer-ne vosaltres una de nova i millor (tant de bo) que nosaltres. Això ja ho vam fer nosaltres i la cosa no va funcionar com esperàvem: Tu vas fent, i un bon dia et toca agafar el joystick quan menys t’ho esperes i acabar la partida que tens entre mans de la millor manera possible, tal com la trobes. No sé si m’explico.
Hi ha moltes coses que no són com m’agradarien, però des del meu raconet intento canviar-les.
Per això, si la gent crítica- i vull pensar que ho ets- no es posa les piles estem perduts.
Nosaltres, vosaltres i els que vinguin. Jo no sé quin és el camí, està clar que els consells de joves no ho són, però comença a ser hora que els busqueu.