Els humans es veu que som ben bàsics. Ho som sobretot a l’hora de gestionar els nostres desencontres. Començant per la manera en què ens enfadem amb els altres -perquè no ens enganyem, amb nosaltres mateixos som més condescendents-. La culpa sol ser sempre lletja i aliena.

L’enfer, c’est les autres– que deia Sartre. Conflictes de poder, de necessitats, de valors i de recursos. De relacions, de tasques i de procediments. Set motius de tensió -i no gaires més- els que ens impulsen a confrontar-nos en el nostre dia a dia.

I això passa a casa i a fora. Tanmateix, com passem més hores a la feina que en qualsevol altre lloc, és a la feina on es generen bona part dels conflictes que ens envolten: perquè sovint ens definim per allò que fem, i per tant el que passa a la feina és sempre, per definició, personal, i de retruc ens remou.

L’empresa, gran o petita, crea espais més o menys patògens que potencien, intoxiquen o enrareixen les relacions entre els seus membres. Patògens que es tradueixen en violència, angoixa, depressió, agressivitat, desmotivació, deixadesa o frustració, en funció de la personalitat de cadascú.

La mediació respon a una necessitat de justícia, perquè obre un espai en el qual -per primera vegada- permet a les parts sentir-se escoltades.

Torna la dignitat i la sensació d’haver arribat a una solució justa per a totes les parts, però sobretot copsa les necessitats interiors de les persones en conflicte.

Ajudar a que la gent s’escolti i s’entengui, jerarquitzar les necessitats respectives, imaginar solucions. Un primer pas per canviar la manera de relacionar-nos.