Fa uns anys, qualsevol associació amb un projecte entre mans podia trucar a la porta de les diferents entitats bancàries exposant-los-hi la seva idea i emportant-se a casa la possibilitat de fer-la realitat gràcies a una aportació econòmica que justificava els cartells, samarretes i/o publicitat indirecta que aquell esdeveniment retornava a la banca. Amb els anys, els bancs van entendre que era molt més rendible quant a imatge patrocinar el Govern i els comuns que no pas les associacions civils. Era l’època dels catàlegs editats a tot luxe, de les macroexposicions i dels grans concerts a l’Auditori. La gran cultura es pagava des de les entitats bancàries, mentre que les petites entitats es consumien arreplegant fons d’aquí i d’allà. I rai! Encara eren bons temps aquells, quan podies comptar amb alguna subvenció estatal o comunal!
Amb l’arribada de la crisi, els comuns van tancar l’aixeta. Per a ells i per a la resta. Els bancs van focalitzar els seus esforços en cavalls guanyadors i propostes molt puntuals. Moltes entitats perdien més temps buscant finançament que elaborant propostes. Pel camí queien històrics com el Centre de la Cultura Catalana, que va haver de retallar bona part de la seva oferta per manca de pressupost.
Avui, la cultura civil ha trobat en el micromecenatge una porta oberta a la seva creativitat. Amb un doble vessant positiu: d’una banda no es venen al millor postor, que era còmode però poc lliure, i de l’altra estan obligats a fer un producte prou bo com perquè algú el vulgui comprar.
El que no vol dir que sigui millor, però almenys sí més rendible.