El nostre entorn és cada cop més ràpid i incert. L’ordre lògic dels esdeveniments -allò tan confortable de saber que els efectes sempre provenen d’una causa- va quedant enrere.
La COVID no ens va fer més forts ni més solidaris. El que no va arrasar el virus s’ho va emportar un neguit irat contra tot allò establert, que qüestiona sense fonament, amb aquell convenciment que dona l’arrogància de la ignorància.
La nostra és una societat complexa, egoista i orgullosa de la pròpia incapacitat.
Mai com ara s’havia menystingut tant la bellesa i el coneixement.
Triomfen els crits, el descontent sistemàtic, el balboteig inconnex dels cantants de moda, els estirabots desinformats, la manca de rigor, el darrer mem viral.
No tenim ni temps ni ganes per fer una anàlisi rigorosa. És massa lent en els temps de la immediatesa. Hem de ser els més reactius, i això sol deixar pel camí la reflexió que només aconsegueix la calma.
Confonem les legítimes opinions amb les opinions formades; barregem les ombres que es reflecteixen pel forat de la cova amb la realitat; el que voldríem que fos per a nosaltres, amb el que la resta vol, el que ens agradaria que fessin els altres amb el que som capaços de fer per l’altre.
Perquè de reclamar, qüestionar, menystenir i desacreditar en sabem un munt. D’entendre, aprendre i escoltar ja són figues d’un altre paner.
Pavloff es demanava fins a on ens pot portar col·lectivament la suma de les nostres desídies individuals.
Això no va amb mi- pensen alguns- fins que els toqui a ells.
I així anem, arrossegant matins foscos fins que el sol s’amagui del tot darrere l’horitzó.