El PS es trenca. Com en un pati d’escola, qui creu que la pilota és seva decideix que o juguen al seu joc, o s’emporta la pilota a casa. Perquè malgrat que el partit té les eines per decidir qui ha de manar i com s’han de fer les coses –fa anys que sentim allò tan suat de les eines democràtiques del par­tit– tot plegat no deixa de ser una representació vulgar d’una falsa democràcia de qui sap que ningú li dirà que no. Fins que apareix un altre mascle alfa a la manada. Ai las! Emparat en l’ombra del cap, aprofita astutament la seva vulnerabilitat per mirar d’arrabassar-li el poder acompanyat per tots aquells que potser volien fer les coses d’una altra manera però sense prou força (ni collons) per plantar cara al mascle alfa. Fet i fet tenim una escissió servida. Alguns prefereixen matar el partit abans de regenerar-lo, que per alguna cosa és seu. I d’altres s’ho miraran de fora –com han fet sempre–. I mentre es desmunta el PS m’adono de com de complexa és la psicologia de la víctima. De com tendim a repetir vells esquemes que ens perpetuen en l’error sense que aparentment puguem fer res per evitar-ho si no és que abans hem après la lliçó. Bona part de la militància del PS lamentava d’en Bartumeu la rígida jerarquia, el personalisme i la manca de diàleg. I per desfer-se del líder han anat a donar suport a algú amb els mateixos defectes però que encara no ha demostrat tenir cap de les seves virtuts. Mentrestant, només ens queda esperar que les despulles caiguin i el temps permeti que una mica de seny s’imposi entre la trista i acomplexada progressia del país.