El PS es trenca. Com en un pati d’escola, qui creu que la pilota és seva decideix que o juguen al seu joc, o s’emporta la pilota a casa. Perquè malgrat que el partit té les eines per decidir qui ha de manar i com s’han de fer les coses –fa anys que sentim allò tan suat de les eines democràtiques del partit– tot plegat no deixa de ser una representació vulgar d’una falsa democràcia de qui sap que ningú li dirà que no. Fins que apareix un altre mascle alfa a la manada. Ai las! Emparat en l’ombra del cap, aprofita astutament la seva vulnerabilitat per mirar d’arrabassar-li el poder acompanyat per tots aquells que potser volien fer les coses d’una altra manera però sense prou força (ni collons) per plantar cara al mascle alfa. Fet i fet tenim una escissió servida. Alguns prefereixen matar el partit abans de regenerar-lo, que per alguna cosa és seu. I d’altres s’ho miraran de fora –com han fet sempre–. I mentre es desmunta el PS m’adono de com de complexa és la psicologia de la víctima. De com tendim a repetir vells esquemes que ens perpetuen en l’error sense que aparentment puguem fer res per evitar-ho si no és que abans hem après la lliçó. Bona part de la militància del PS lamentava d’en Bartumeu la rígida jerarquia, el personalisme i la manca de diàleg. I per desfer-se del líder han anat a donar suport a algú amb els mateixos defectes però que encara no ha demostrat tenir cap de les seves virtuts. Mentrestant, només ens queda esperar que les despulles caiguin i el temps permeti que una mica de seny s’imposi entre la trista i acomplexada progressia del país.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
