El PS es trenca. Com en un pati d’escola, qui creu que la pilota és seva decideix que o juguen al seu joc, o s’emporta la pilota a casa. Perquè malgrat que el partit té les eines per decidir qui ha de manar i com s’han de fer les coses –fa anys que sentim allò tan suat de les eines democràtiques del partit– tot plegat no deixa de ser una representació vulgar d’una falsa democràcia de qui sap que ningú li dirà que no. Fins que apareix un altre mascle alfa a la manada. Ai las! Emparat en l’ombra del cap, aprofita astutament la seva vulnerabilitat per mirar d’arrabassar-li el poder acompanyat per tots aquells que potser volien fer les coses d’una altra manera però sense prou força (ni collons) per plantar cara al mascle alfa. Fet i fet tenim una escissió servida. Alguns prefereixen matar el partit abans de regenerar-lo, que per alguna cosa és seu. I d’altres s’ho miraran de fora –com han fet sempre–. I mentre es desmunta el PS m’adono de com de complexa és la psicologia de la víctima. De com tendim a repetir vells esquemes que ens perpetuen en l’error sense que aparentment puguem fer res per evitar-ho si no és que abans hem après la lliçó. Bona part de la militància del PS lamentava d’en Bartumeu la rígida jerarquia, el personalisme i la manca de diàleg. I per desfer-se del líder han anat a donar suport a algú amb els mateixos defectes però que encara no ha demostrat tenir cap de les seves virtuts. Mentrestant, només ens queda esperar que les despulles caiguin i el temps permeti que una mica de seny s’imposi entre la trista i acomplexada progressia del país.
Mascle alfa
18 març 2013 | Uncategorized @ca | 10 comentaris
10 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Molt bon article Noe. La realitat en poques paraules. En compte amb els mascles alfa!!!
“Folow the lider, lider, lider… Folow the lider… Sigueme!!!”
A inicis del segle passat els meus pares es pensaven que el mestre, el capellà i el metge eren Déus. Per sort nosaltres ho vam deixar de creure i els vam qüestionar, però vam fer l’error de pensar que els polítics, els periodites i els intel.lectuals si poseien la veritat. Ara els meus nets, saben que els Déus no existeixen i que tots som més iguals que diferents i que les diferències ens fan complementaris i per això és important deixar els líders i treballar en equip, amb confiança.. Ells podran fer el canvi que volem , nosaltres ho tenim difícil.
Som-hi! Caminem! Que els nostres líders ja ens seguiran!
Noe, és difícil gestionar un partit polític sense la referència d’un “mascle alfa”, i més al PS. Tot i que crec que s’han precipitat una mica en transmetre la imatge de que el Pere serà el nou cap visible. Crec que és una mica injust dir té “els mateixos defectes però que encara no ha demostrat tenir cap de les seves virtuts”. Perquè senzillament no han tingut temps per a fer-ho. I a més no si val a dir el que va dir en Jaume, de que al Govern no hi estava sol, perquè aquell govern no va ser precisament un govern col·legiat.
Hauríem de donar temps al temps. Esperar que la marca PS no caigui en l’oblid i que hi hagi gent valenta que el pugui liderar
No comparteixo amb absolut els teus comentaris, la referencia al mascle Alfa diu molt poc a favor de les dones que treballen de valen a dins el partit i ho considero de mal to. També les teves referencies a les bonances i merit’s d’un i a la manca d’aquest-os per algun que sols postula i tothom es mereix, com a poc, el benefici del dubte i el temps per demostrar. Ningú a fet, ni ha intentat, fer fora ningú, no si val a creure amb aquells que mes criden, no es just. I en quant a la trista i acomplexada progressia del pais…. En fi…
Sàbies paraules les seves, Anónim!
Bon dia a tots i a totes i gràcies per les vostres aportacions i comentaris.
Coincideixo amb JD1 en què l’aportació de l’anònim és molt certa, i molt sàvia. Però ja fa massa dies que sento dir que el futur són els nostres fills, els nostres nets o qualsevol propera generació. La llavor del canvi està en nosaltres, en la mesura que podem i sabem assumir aquesta petita parcel·la de responsabilitat. No n’hi ha prou en traslladar el problema al futur.
M’agrada també -molt- el que diu el Delfí- hauries de ser inventor d’eslògans- gràcies Dolors per les floretes i a l’Antònia, que sempre sap fer-me somriure. La complicitat és de les millors coses de la vida.
Alexis, jo entenc que fins que arribem a un altre món (que no descarto que sigui possible), els líders encapçalen els projectes. però un líder no té perquè ser un mascle alfa. El mascle alfa és un concepte de com s’entén la supervivència a la selva…i als partits polítics. Tant tu com jo fa molts anys que coneixem el Pere. Però més enllà del carinyo que li puguem tenir cal tenir perspectiva. Dos anys al capdavant d’un ministeri com el d’economia a mi em donen prou dades per saber com funciona la gent, de com treballa, de com es relaciona amb la gent que té per dalt, per sota i als costats, de la seva capacitat de diàleg, lideratge i treball. I el que sí tinc clar és que és l’únic que té prou ganes com per posar-se al davant del toro.
Maria, tens raó. La imatge del mascle alfa diu molt poc a favor de les (moltes) dones que s’han deixat la pell al partit, però és la que és. Pel que fa referència al benefici del dubte, em remeto al que li deia a l’Alexis, el Pere no és un desconegut. Fa dies que es remena en política i ha ocupat càrrecs de (gran) responsabilitat. I tens raó, el temps dirà, faltaria més. necessitem gent amb ganes, i ell en té, si més no de passar davant. Per la resta tenim visions diferents de la situació, però en qualsevol cas això és enriquidor. Moltes gràcies per comentar.
Hola Noemi, fixa’t amb un detall, Anònim només ens ha dit que ho tenim difícil. Paradoxalment, el principal problema del canvi, jo l’identifico amb les generacions futures. Per amor i responsabilitat dels pares, aquests no gosen a enfrontar-se al sistema establert per por a les represàlies. La por a perdre la feina i ésser marginat laboral i socialment, especialment si tens fills a càrrec, és un potentísim ciment perennitzador de l’estatu quo. És un cercle viciós. Arriba un punt en que alguns més (tu ja ho has fet), ens hem de posar la manta al cap i arriscar-nos a lluitar en pro d’aquella entel·lèquia anomenada l’interès general, tot sabent que alguns en sortirem escaldats, però la majoria dels notres congèners hi guanyaran, sobretot els fills i nets, perquè farem una societat més sana i justa. Hi crec. Si més no, d’il·lusions també es viu…
Jd… Un interessant punt de vista 🙂 li dono voltes. Gracies. Jo crec en el canvi, pero passa necessariament per cadascu de nosaltres. Com diu l’anonim dificil… Pero no impossible. Jo tambe hi crec. Gracies de nou