Deia el Capità Enciam, que els petits canvis són poderosos. Però no hi ha canvi més poderós que el de la maternitat. A tots nivells. Per dins i per fora. Res no torna a ser igual. Mai més. Encara ara no tinc clar si això és bo, tot i que sàpiga del cert, que val la pena. No hi ha iniciativa legislativa ni govern capaç de revolucionar amb un no res tot allò que l’envolta. Derrotar amb somriures i sotmetre neguits amb una abraçada. Com no hi ha pitjor tortura que uns còlics nocturns, ni angúnia més negra que no poder fer res per bescanviar el seu patiment pel teu. Malgrat tot, no tenim més remei que tirar amb la nostra vida endavant. Amb totes aquelles servituds que la feina, les factures, les expectatives i les rutines ens han establert al calendari. I ens ho proposem amb la mateixa tenacitat que educar ciutadanes i ciutadans de profit. Intentant resoldre la paradoxa de com pujar bones persones a les quals no se les mengi la jungla. Passem un munt d’hores fora de casa. Arribem cansades -no sempre satisfetes- i ens trobem petits desconeguts que comencen la seva rutina a primera hora per acabar-la -baldats- a quarts de vuit, després de classes, anglès, ballet i música… la nostra societat és tan competitiva que fins i tot l’hora de jugar s’ha institucionalitzat en espais adequats. Al final, les vacances acaben sent espais anuals de redescobriment que deixem enrere –sovint alleujats- quan comença el període escolar i la rutina diària. Anem tan de pressa que es fa difícil adonar-nos que algú ens està fent trampes amb aquesta vida plena de peces que no encaixen.